Se hace camino al andar

Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo camino… La veu de Serrat taral·leja aquest vers en el meu cap una vegada i una altra mentre llegeixo les cròniques dels enviats especials a l’Afganistan per cobrir les eleccions. És clar que la Castella de principis del segle XX dels Cantares y proverbios del poeta Antonio Machado té poc a veure (per no dir absolutament res) amb l’Afganistan actual. Però les paraules d’alguns versos fan un salt en el temps (encara que només sigui per a mi) i canvien d’escenari per reflectir una realitat que badalla a les portes d’un canvi.

Han passat ja vuit anys des que els grans alliberadors nord-americans van traspassar les fronteres del paradís ianqui per “salvar” el poble afganès de la llosa talibà. Però la crua realitat mostra que res ha canviat, que todo queda, tot i el pas del temps. La corrupció continua sent el pa de cada dia (de fet, gràcies al president Karzai, gran aliat i amic ianqui), l’opi segueix sent la droga que mou el mercat d’estupefaents (tindrà res a veure el germà de Karzai, relacionat amb el tràfic d’opi?), les dones encara viuen sota la violència masclista i la Loya Jirga continua imperant, manant i aplicant lleis absurdes que no tenen ni solta ni volta. Les tradicions superen qualsevol raig en forma de drets humans. Els atemptats, les bombes i la por formen part de la banda sonora d’una pel·lícula de terror afganesa que sembla que no té ni tindrà un final feliç, almenys de moment.

Tot i això, els analistes veuen amb bons ulls unes primeres eleccions impulsades pels mateixos afganesos i en principi sense lideratge estranger (és a dir, nord-americà). Potser per això, en Serrat continua cantat se hace camino al andar , perquè els observadors internacionals saben que el poble afganès només podrà avançar si ho fa per ell mateix, pas a pas.

Indigestión

Desde hace un par de semanas tengo el “honor” de disfrutar durante la sobremesa con algún que otro programa de cotilleo en el que un puñao de contertulianos se dedican a mostrar sus opiniones a grito pelao sobre los famosillos de turno.

Es totalmente cierto que todo el mundo tiene derecho a expresar lo que piensa, eso sí, pero a veces (por no decir siempre) me resulta indignante que critiquen a los cuatro vientos las intimidades ajenas. Pero eso no es todo. En programas anteriores (mejor no decir cuál para no herir sensibilidades) me sorprendió “gratamente” que defendieran el derecho de un padre a proteger la intimidad de su hijo menor. Chapó. Incluso me quitaría el sombrero si lo llevara: cuatro mindundis sabelotodo defendiendo los derechos de un tercero, pero a la vez vulnerándolos, pues hablaban del niño, con su nombre y apellidos. ¿Qué intimidad defendían?

Opinar es fácil y lo puede hacer cualquiera, sólo hace falta encender el televisor. El reto y lo difícil del caso es que los argumentos tengan un sentido.

Censura

La censura és una pràctica ancestral en el periodisme. Durant molts segles, el control va ser el pa de cada dia. L’objectiu? Manipular l’opinió pública. Per sort, en certa manera hem anat evolucionant, la censura s’ha diluït i el periodisme s’ha convertit en la defensa de l’interès públic.

Vivim, però, en un món peculiar en què es tornen a posar de moda les formes i tendències del passat. I en aquest sentit, la censura no ha esta un excepció: ha tret el cap per fer-se un lloc i ser la protagonista de dos “incidents” molt pròxims en el temps: la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao i la presentació de Karim Benzema.

Sorprèn que els galàctics no prenguessin nota del què va passar a TVE (cinc expedients disciplinaris i el cessament del director de continguts esportius de la cadena pública), i més si tenim en compte que decisions com aquesta només aconsegueixen que s'en faci més eco.

Decles

De camí cap a la jornada de conferències aprofites per fer-te un esquema mental de com faràs la notícia i quin enfocament li donaràs. També preveus quines preguntes pots fer: has d’aconseguir una decla (d’entre 20 i 30 segons) que sintetitzi bé la idea que vols transmetre amb la teva peça. Feina, en principi, fàcil.

A vegades, però, et veus obligada a reformular la mateixa pregunta de diferents maneres, donar-li la volta, o fins i tot mig repetir el que el mateix entrevistat acaba de dir. Tot per tenir una bona decla...

Entre decisiones

Un par de semanas atrás topé con la genial reflexión de la cineasta Diana Cardozo:

"He aprendido que los que pueden mostrar su fragilidad son los más fuertes, y que hoy más que nunca debemos reflexionar sobre cómo las decisiones individuales impactan colectivamente; si nos consideramos víctimas de las circunstancias, no nos responsabilizamos de nada".

Tornes a començar

Encara amb el peu al llindar de la porta de la redacció t’avisen que hi ha un canvi de plans i has de sortir a cobrir un nou tema. Et fan cinc cèntims del que et trobaràs i fins que es fa l’hora de marxar t’informes per Internet.

En tan sols cinc minuts la previsió del dia ha canviat completament. Però això no t’importa. És més, t’agrada perquè trenca els esquemes d'una monotonia que frega l’avorriment.

De cop i volta t’adones que has tornat a aquella "rutina" de l’estiu passat, en què cada dia és diferent, i t'has adaptat ràpidament, segurament perquè ho trobaves a faltar. I un cop més estàs preparada per compartir la jornada amb artistes i toreros, o fins i tot pujar a autobusos turístics.

Recuerda por ti mismo

La vida está formada por recuerdos que dan sentido a nuestro pequeño mundo. Nosotros somos los únicos dueños con acceso directo a estos momentos, que sólo nos pertenecen a nosotros.

Pero… ¿qué pasaría si fuesen de dominio público?, ¿qué sucedería si nuestros recuerdos se pudiesen visionar en forma de documental? Seríamos vulnerables ante nuestros propios actos y nunca seríamos nosotros mismos. El miedo a sentirnos indefensos ante el escrutinio externo de nuestra privacidad marcaría y delimitaría nuestro quehacer diario.

Por suerte, todavía somos dueños únicos de nuestros recuerdos. Sólo nosotros sabemos cómo vemos, entendemos, sentimos y asimilamos todo lo que ocurre a nuestro alrededor.

Por suerte, el papel de montador de recuerdos que interpreta Robin Williams en la película La memoria de los muertos es tan solo ficción. Él, por medio de un chip integrado en el cerebro de las personas, puede acceder a todos los recuerdos de estos individuos una vez han pasado a mejor vida.

Por suerte, la ficción aún no ha saltado de la gran pantalla.