Se hace camino al andar

Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo camino… La veu de Serrat taral·leja aquest vers en el meu cap una vegada i una altra mentre llegeixo les cròniques dels enviats especials a l’Afganistan per cobrir les eleccions. És clar que la Castella de principis del segle XX dels Cantares y proverbios del poeta Antonio Machado té poc a veure (per no dir absolutament res) amb l’Afganistan actual. Però les paraules d’alguns versos fan un salt en el temps (encara que només sigui per a mi) i canvien d’escenari per reflectir una realitat que badalla a les portes d’un canvi.

Han passat ja vuit anys des que els grans alliberadors nord-americans van traspassar les fronteres del paradís ianqui per “salvar” el poble afganès de la llosa talibà. Però la crua realitat mostra que res ha canviat, que todo queda, tot i el pas del temps. La corrupció continua sent el pa de cada dia (de fet, gràcies al president Karzai, gran aliat i amic ianqui), l’opi segueix sent la droga que mou el mercat d’estupefaents (tindrà res a veure el germà de Karzai, relacionat amb el tràfic d’opi?), les dones encara viuen sota la violència masclista i la Loya Jirga continua imperant, manant i aplicant lleis absurdes que no tenen ni solta ni volta. Les tradicions superen qualsevol raig en forma de drets humans. Els atemptats, les bombes i la por formen part de la banda sonora d’una pel·lícula de terror afganesa que sembla que no té ni tindrà un final feliç, almenys de moment.

Tot i això, els analistes veuen amb bons ulls unes primeres eleccions impulsades pels mateixos afganesos i en principi sense lideratge estranger (és a dir, nord-americà). Potser per això, en Serrat continua cantat se hace camino al andar , perquè els observadors internacionals saben que el poble afganès només podrà avançar si ho fa per ell mateix, pas a pas.