Un dia més de vida, de Ryszard Kapuściński

Cada dia els mitjans de comunicació ens fan sentir partícips dels esdeveniments que ens expliquen, de manera que pretenen fer-nos testimonis de situacions que, en realitat, mai hem presenciat. A través de tercers vivim, de manera il·lusòria, fets llunyans que ens resulten aliens. En moltes ocasions ens descriuen successos que poc tenen a veure amb nosaltres. Tot i així rebem aquestes notícies com esdeveniments familiars al nostre petit món. En aquest sentit, els mitjans de comunicació configuren un pont que connecta els individus amb els fets que tenen lloc en qualsevol punt del planeta.

El reporterisme dels anys 80, amb Ryszard Kapuściński com a màxim representant, és un bon exemple de com els periodistes, propietaris de la informació, són els transmissors dels esdeveniments que succeeixen a nivell mundial. Els reporters d’aquesta època viuen en primera persona els fets i, per tant, tenen la capacitat d’explicar millor que ningú què passa en el món. Presenciar un esdeveniment, veure’l en directe, és essencial en la feina del periodista. Kapuściński, conscient d’aquesta premissa, viatja al lloc dels fets encara que això pugui representar un perill per a la seva vida. En el llibre Un dia més de vida, Kapuściński narra la seva experiència com a reporter durant la guerra d'Angola.

Des del meu punt de vista, considero que aquest reporter entén perfectament què és el periodisme, què significa ser periodista i com exercir de periodista. Ell és testimoni directe del conflicte armant en què es troba el país angolès. Hi ha una gran diferència entre explicar la realitat a través de la pròpia experiència personal (però sempre sense prendre un posicionament subjectiu) o narrar-la a partir de la vivència d’una tercera persona, sense que un mateix hagi estat present en el lloc dels fets. I és aquí on entra la gran aportació de Kapuściński en el món del reporterisme: aconsegueix descriure la situació del país en primera persona, però sense que ell esdevingui el centre de la narració, de manera que situa la notícia (el conflicte angolès) en un primer terme.

Seguint aquesta línia de plantejament, sóc totalment partidària del mètode de treball de Kapuściński. Com ell bé apunta, és molt difícil explicar una guerra. Es poden descriure les accions de tots dos bàndols, però és molt difícil (per no dir impossible) arribar a entendre les causes i conseqüències d’un conflicte bèl·lic, així com els efectes que se’n deriven. Per aquest motiu és tan important que el periodista estigui present en el lloc dels fets, siguin de la naturalesa que siguin.

Cal, doncs, que els periodistes reflexionin sobre la manera com accedeixen a la informació. Avui dia, gràcies als avenços tecnològics, la informació està a l’abast de tothom, de manera que els mitjans de comunicació ja no fan l’esforç de desplaçar-se al lloc on succeeixen els esdeveniments. Tots hauríem d’aprendre de Kapuściński i deixar-nos endur pel periodista que portem a dins. Només així podrem gaudir dels dies en què exercim com a reporters perquè llavors sí que valorarem el dia a dia i agrairem tenir “un dia més de vida”.