La por a ser dona

“Somiava trobar alguna cosa en aquell lloc fosc on només hi ha una línia de llum que va cap a la pantalla blanca. Ara crec que aquesta línia de llum pot ser desplaçada cap a les ments de la gent i fer que brillin, especialment al nostre país"

Siddiq Barmak

La pel·lícula Osama és el símbol de la lluita per les llibertats individuals de milers de dones afganeses que no poden exercir els seus drets fonamentals pel fet de trobar-se en un món dominat pels homes. Siddiq Barmak, director i guionista del film, aconsegueix reproduir de manera fidel la cruel realitat que es va viure a l’Afganistan durant l’ocupació dels talibans. A través de l’extraordinària combinació de llenguatge poètic amb imatges típiques d’un documental, els espectadors es fan una idea dels horrors que es van perpetrar al país.

Siddiq Barmak va haver de fugir del país quan els talibans es van fer amb el control de Kabul. Al llarg de la seva trajectòria professional ha impulsat tota mena de reivindicacions per denunciar les injustícies que es van viure a l’Afganistan durant aquella època. Destaca sobretot la seva tasca com a director del Moviment per a l’Educació dels nens afganesos (ACEM, en les seves sigles en anglès), una escola que promou la literatura, la cultura i les arts per formar actors i directors per l’emergent cinema afganès. Des de sempre ha volgut fer llargmetratges. Directors tan consagrats com Andrei Tarkovski, Tengis Abuladze, Mohsen Majmalbaf o Abbas Kiarostami han influït en la seva manera de gravar.

El títol de la pel·lícula, Osama, és el nom d’una nena afganesa de tan sols dotze anys que es veu obligada a fer-se passar per un noi per poder treballar i, d’aquesta manera, mantenir la seva família. Els problemes comencen sobretot quan un talibà recluta la nena per a l’aprenentatge militar i perquè aprengui Alcorà amb la resta de nens. La religió és el punt de referència al món àrab i, per això, ja des de ben petits el infants han de saber les regles i principis que marquen el seu camí.

La realitat amb què el director expressa el dramatisme social i polític aconsegueix transmetre a l’espectador la cruesa amb què vivien (i encara viuen) les dones. El tret més característic i sorprenent és la magnífica actuació dels personatges, que no són professionals. La implicació dels ciutadans afganesos en la creació d’aquest projecte ha estat un punt clau en el conjunt del llarg metratge. Aquest film, guanyador del Globus d’or a la millor pel·lícula estrangera l’any 2004, mostra fidelment la situació que pateixen les dones, que no tenen dret a treballar i han d’anar sempre acompanyades d’un home, que ha de ser un familiar o el seu marit. A més, estan obligades a vestir amb burca i, en cap cas, poden ensenyar en públic qualsevol part del cos.

Aquest film pren com a punt de referència la història real d’una jove afganesa que es va tallar els cabells per semblar físicament un noi i, així, poder anar a l’escola. És, doncs, una pel·lícula extraordinària que aconsegueix, a partir d’imatges carregades de simbolisme, mostrar la manca de llibertats de les dones. A partir dels tres judicis que tenen lloc al final de la pel·lícula, Barmak transmet sense cap mena de censura la nul·la funció de la justícia. La situació actual de les dones no ha millorat gaire des de la fi del règim talibà. Encara avui dia, el món femení està tancat i barrat amb un cadenat, la clau del qual la tenen els homes.