La meva llengua materna és el castellà, però em considero totalment bilingüe. He estudiat la carrera de traducció i interpretació perquè m’agraden els idiomes i no crec en les barreres lingüístiques. Darrere de cada llengua hi ha una identitat cultural, una manera de veure i interpretar la realitat que ens envolta.
Cada llengua és diferent i evoluciona segons el seu context històric i polític. En el cas de Catalunya, Euskadi, Galícia, la Comunitat Valenciana i les Balears existeixen lleis pròpies per fomentar i protegir les seves llengües tradicionals. A la resta de l’estat espanyol no existeixen polítiques lingüístiques perquè no és necessari. El castellà no està amenaçat. O si més no, això és el que pensava fins ara, ja que últimament han sorgit veus alarmistes afirmant que el castellà està en perill d’extinció en les comunicats autònomes en què ha de conviure amb una altra llengua, ja sigui el català, l’euskera o el gallec.
Senyores i senyors, lamento informar que la finalitat de les polítiques lingüístiques no ha estat mai la d’imposar-se sobre cap altra llengua. Aquestes lleis tan sols pretenen promoure les llengües tradicionals que durant els 40 anys de la dictadura franquista van ser prohibides. La discriminació positiva d’una llengua no justifica actuar contra una altra. Per tant, lamento informar que el castellà no està desapareixent ni desapareixerà mai en cap comunitat autònoma.
Han sorgit diverses plataformes en defensa de les llibertats individuals a escollir la llengua que es vulgui en els centres escolars. Comparteixo i respecto la voluntat de cadascú a triar les seves opcions lingüístiques. No obstant això, trobo indignant que determinats sectors polititzin la cultura i generin desconfiança en la població. Per què hem de parlar només una llengua, quan tenim la possibilitat de comunicar-nos amb més d’una? Per què aquesta necessitat d’anar cap enrere?
Com he dit abans, jo sóc castellanoparlant, però sóc una defensora del català, així com de totes les llengües minoritàries i minoritzades. Hem de tenir en compte el nostre llegat històric i recordar que el nostre país va patir una guerra civil en què el català, l’euskera i el gallec van ser prohibits. Aquesta realitat ha marcat un precedent i és un fet que cal tenir present.
M’agradaria que tots reflexionéssim sobre el tema. No podem fer de la diversitat cultural un problema, perquè no ho és. Com més fomentem les nostres llengües, més impulsarem la nostra cultura. Crec que una bona solució seria promoure les quatre llengües oficials i, per què no, ensenyar totes quatre en els centres escolars.
Només una útlima reflexió: si els meus pares haguessin optat perquè m'eduquessin en castellà a l'escola, segurament ara no estaria escrivint aquest article en català.
4 comentarios:
Hola Xenia!
el porblema el tenen aquells que pensen que la diversitat cultural i lingüística és un problema! això és el que s'ha d'intentar canviar, la falta de coneixement!!!
La diversitat lingüística és un perill per aquells que desitgen veure el seu Estat com UNA, GRANDE Y LIBRE. Espanya no s'ha entès mai com una cosa plural, i per tant, molesta tot allò que no sona a espanyol. Fet i fet, realment penso que són burros. La riquesa lingüística, que per sort encara hi ha, a l'Estat espanyol és motiu per estar-ne orgullós. Si jo fós espanyol, voldria que hi hagués pluralitat lingüística. Però no ens enganyem, si avui dia encara es parla català és perquè hi ha gent que s'hi ha deixat la pell. Perquè si els diferents poders de l'Estat (des que ens van envair al segle XVIII) haguessin pogut acomplir els seus desitjos, el català no existiria. No ens oblidem que Espanya és borbònica, i volien aplicar el sistema lingüístic francès. Algú em pot explicar la situació de les llengües minoritzades a França? Sort que els espanyols no són tan eficients com els francesos. En tot cas, com diuen aquests últims, i en referència al teu article...
CHAPEAU!
Una abraçada!
Estoy de acuerdo en que no se puede politizar la lengua. Yo soy castellano parlante, de hecho, soy leonesa. Una lengua es el resultado de miles de años de vivencias de un pueblo. Además, la lengua es la puerta de entrada para conocer de verdad una cultura. Pero tengo que decir dos cosas: una respecto al comentario acerca de los españoles: los españoles nos omos buerros. Somos muchos millones y hay de todo. No todos creemos en una grande y libre. Cataluña, Galicia y el Pís Vasco no fueron los únicos lugares donde se vivió la guerra civil y la dictadura. Los demás la sufrimos también. No es que seamos ineficaces los españoles, es que hay ucha gente que consideramos que es justo que se conserven catalán gallego y vasco, y no solo justo es bello y positivo para el conjunto de la humanidad, así que mejor no generalizar y sí hacer un esfuerzo por conocer cómo piensan y viven los españoles, que no somos ningunas bestias pardas. Y la segunda cosa, es q en españa hay más lenguas que se encuentran amenazadas y merecen protección aunque vosotros las desconozcais. En mi tierra toca de cerca el bable o asturiano, y aún más el llïones o leonés, una de las lenguas que según la Unesco merece especial atención pq está muy cerca de la extinción. Yo no lo hablo, pq es propio de la montaña y no voy a adoptar una lengua q culturalmente no es mía sólo por hacerme la guay. Si que nuestro castellano está salpicado de términos dialectales, y si alguna vez lo aprendo en condiciones ( lo cual me agradaría bastante) no pienso usarla como elemento arrojadizo como están empezando a hacer los nacionalistas leoneses. La lengua y la cultura para los pueblos y las personas. No deberíamos dejar q los políticos utilicen nuestras raíces para enfrentarnos unos a otros. Petonets!
L'Alexandre ha donat en el clau: el centralisme fanàtic és un invent dels francesos exportat a Espanya a través dels borbons. Per això a França i Espanya París i Madrid han de ser els primers en tot, han de tenir tot el més gran i ningú ha de gosar-hi competir. Mentre a Itàlia Roma és la capital oficial, Milan la industrial i Florència la cultural. A Alemanya Berlin ha tornat a recuperar el tron de capital oficial, però ningú discuteix ni lluita en contra del major poder econòmic de Frankfurt, Hamburg, Munich o Colònia. NY o LA són més grans que Washington, però això no impedeix a aquesta ser la capital. I en altres països potser també hi ha una capital especialment rellevant però no impedeix el desenvolupament en algunes àreas d'altres ciutats creixents.
Aquest centralisme implica també voler unificar-ho tot i aquí s'inclouen llengües i cultures. Els francesos ni probablement són més eficients ni a Espanya es conserven les altres llengües perquè hi hagi una part de la població espanyola com la mi que defensin el plurilingüisme. A França van inculcar que les llengües no franceses eren menors i així van aconseguir la seva progressiva minorització. Això funciona en comunitats eminentment rurals, on es parlava català, provençal o bretó en una societat que s'està industrialitzant. Quan no et veus tan avançat com qui t'està dient que el què parles es un retrocés potser acabes cedint.
A una Catalunya que durant segles ha estat motor (junt amb altres regions) de la modernitat i economia d'Espanya lògicament aquest argument no serveix i només funciona la prohibició per la força, el què sempre provocarà una resistència que mantindrà la llengua. Són efectivaments els morts o supervivents resistents, qui saltant-se les prohibicions han salvat una llengua, que ho sento mi, però segons enquestes d'un diari seriós que escriu en castellà com la Vanguardia el 70% de la població espanyola considera que la parlem per tocar els ous i que la resta d'espanyols no ens pugui entendre. M'alegro doncs que pertanyis al 30% restant, però també gent que va participar a la guerra en el bàndol republicà (o descendents) estan en el 70%.La lluita no era per salvar el nostre idioma, era per la democràcia (causa tant o més noble).
Dit això també cal defensar part d'aquest 70% degut a la manipulació periodística de la què s'està parlant en aquest blog. A Catalunya ho tenim més fàcil per rebre una notícia des de vàries òptiques, mentre que a Espanya el missatge antinacionalista és més constant. Per tant, entenc que per a molta gent és difícil entendre la realitat catalana sense viure-la degut als mitjans de comunicació que busquen la zitzània entre regions per interessos electoralistes.
Publicar un comentario