Entres a la sala, és petita i rectangular, diàfana i amb unes finestres grans. Llàstima que ja és fosc. Ben bé no saps què t’hi trobaràs. T’ho pots imaginar, però no tens la menor idea de com anirà la sessió. Adoptes el teu rol i intentes ser neutral, si més no això és el que s’espera d’una periodista, oi? T’has de limitar a ser una simple transmissora d'allò que succeeix al teu voltant.
Els alumnes no triguen a arribar i seuen a terra formant un cercle. Una d’ells et convida a participar. Et tempta la curiositat, però prefereixes seguir amb el teu rol: distant, neutral, sempre intentant estar present sense que notin la teva presència (gajes del oficio).
De mica en mica, però, no ho pots evitar i entres a formar part del joc. Deixes de banda el teu rol presumptament de periodista i, tot i que des de la distància, ja has entrat en la teràpia. Perquè no implicar-se és difícil. Perquè no implicar-se pot ser poc aconsellable.
La sessió ja ha acabat. De camí a casa encara no tens clar quin hauria d'haver estat el teu rol. Això, però, no t'impedeix somriure al recordar la moraleja del monitor al finalitzar la classe: “una sonrisa es lo único que acorta la distancia entre dos personas”.
