Fullejant el diari, he sabut que la passada matinada van segrestar a l’Afganistan dos cooperants de l’ONG Acció contra la Fam França. Són moltes les organitzacions internacionals que col·laboren estretament amb el país islàmic per intentar millorar la situació que es viu en aquell indret. Les condicions en què els cooperants han de treballar són molt precàries i, a més, les seves vides corren un greu perill. No obstant això, moltes d’aquestes ONG continuen lluitant pels drets fonamentals dels afganesos i, per això, la seva tasca és admirable.
A principis d’any, vaig tenir l’ocasió d’entrevistar Glòria Company, la fundadora i presidenta de l’ACAF (Associació de Cooperació per Afganistan), una ONG que ajuda les dones afganeses que s’auto-immolen per escapar dels maltractaments familiars. Com a petit homenatge, m’agradaria compartir amb voslatres aquesta entrevista, per donar a conèixer quines són les tasques que duen a terme a l’Afganistan.
Com va sorgir la idea de crear l’ACAF?
La idea de crear l’ACAF va sorgir l’any 2002. Després de fer un viatge als camps de refugiats de Peshawar/Pakistan i a Kabul, vam veure la necessitat que tenien els afganesos d’ajut externa, i vam creure que nosaltres podríem col·laborar encara que fos minsament.
Com us financeu?
Principalment ens financem per mitjà de fons públics, aportacions privades, socis i activitats que desenvolupa la pròpia associació.
Quan vas visitar per primera vegada un lloc de conflicte?
El primer contacte amb un país de conflicte va ser l’any
El setembre de 2006 es va posar en marxa el projecte Ariana per ajudar les dones afganeses de Herat que veuen l’auto-immolació com a l’única via d’escapament als maltractaments que pateixen dels marits i familiars. Per què creus que s’auto-immolen?
Tal com es va reflectir en la nostre memòria sobre l’auto-immolació, que es pot consultar a través de la nostra web, no hi ha només una causa. Hi ha un conjunt de factors que oprimeixen la dona afganesa com, per exemple, la falta de llibertat i d’independència, la manca d’estudis, els maltractaments sistemàtics per part dels homes de la casa i, a vegades, fins i tot de les pròpies sogres. Tots aquests factors fan que diguin prou a la pròpia vida, i el fuel és el que tenen més al seu abast.
En quines ciutats afganeses se centra el projecte Ariana?
Actualment, el projecte Ariana se centra a la ciutat de Herat.
Aquest projecte consta de dues fases: la primera de setembre a desembre de 2006, i la segona al juliol de 2007. Podries explicar en què consisteixen?
La primera fase, ja finalitzada, va constar d’un estudi de camp sobre els factors que condueixen les dones al suïcidi i escullen l’auto-immolació com a medi. Es va filmar un documental de 30 minuts per emetre per televisió de tota aquesta problemàtica.
La segona fase, tot just començada, és la implementació de dos centres pilots de suport psicosocial i de capacitació cap a la dona cremada. Aquesta fase es va desenvolupar segons les conclusions i recomanacions de l’esmentat estudi de camp.
Durant aquesta primera estada, vau visitar un hospital on es troben noies que s’han auto-immolat. Quins són els recursos que tenen al centre mèdic?
Sí, durant aquesta primera estada vam visitar l’Hospital Provincial de Herat, on hi ha l’única unitat de vigilància intensiva per a persones cremades. Aquest centre té molts pocs recursos per als malalts, perquè tan sols disposa de 21 llits i gairebé no tenen medicaments ni mitjans per curar-los. A més, només hi treballen dos cirurgians, un anestesista i molt poques infermeres.
En molts casos, quan les noies afganeses es casen van a viure a casa dels sogres. En moltes ocasions les noies són maltractades per les seves sogres, a què creus que és degut?
A repeticions de patrons, al poder dintre la llar i a la manca d’alternatives de les pròpies sogres.
Quines repercussions socials té l’auto-immolació? Com ho veu la societat?
La societat afganesa no veu bé gens bé l’auto-immolació i és precisament per això que les noies i dones afganeses recorren a aquest mètode. És un tema tabú dins la societat, a més, les famílies de les víctimes senten vergonya. Les noies volen fer que els marits també pateixin les conseqüències. Moltes no tenen estudis, però són molt llestes.
Les autoritats afganeses són plenament conscients dels intents de suïcidi per auto-immolació, però hi destinen pocs recursos.
Però algunes sobreviuen, oi?
Sí. N’hi ha que moren, però d’altres no. I aquí és on entrem nosaltres. El nostre objectiu és ajudar les noies cremades, però a canvi els demanem col·laboració. Necessitem la seva ajuda per evitar que casos com els seus es repeteixin i per això cal que treballem totes juntes.
El juliol de 2007, tornes a l’Afganistan per preparar la segona fase del projecte Ariana. Com et prepares psicològicament per presenciar una situació tan dura?
Preparant el treball per fer allà. Per a mi és més difícil a la tornada, em costa equilibrar-me. Hi ha una cosa certa, i és que no m’acostumo a aquella realitat, a la manca de llibertat. El fet de tenir-te que recollir quan es fa fosc, a l’angoixa dels atacs i al perill de poder ser segrestada. Quants més dies passen, més es posa la por al cos.
Què és el que més et va impactar de la situació que viu el país?
El que més em va impactar va ser el fet de viure el toc de queda durant l’any 2002 i l’aïllament que vivia el país en aquells moments. Tan sols feia 8 mesos del derrocament del règim talibà.
Vas tenir algun problema pel fet de ser dona?
Sí, i encara els tinc. Pel fet de ser dona tinc problemes en coses tant simples com no poder estar junt als homes a l’aeroport de Herat, on les dones estan separades a la terminal i a les cues per entrar a l’avió.
Creus que es pot solucionar la situació de conflicte permanent que viuen les dones? Com?
Sí, poc a poc. els conflictes es van debilitant A mida que el nivell cultural i monetari del país augmenta i les dones van tenint accés a l’ensenyament i a llocs de treball,.
En quins altres projectes heu treballat?
Només a l’Afganistan, però està previst que enguany s’iniciï un projecte a l’Àfrica.
Actualment, en quin projecte treballes?
Dirigeixo sobre el terreny la segona fase Ariana.
Quines tasques realitzeu des de Catalunya per ajudar les dones afganeses?
Per ajudar les dones afganeses des de Catalunya, intentem sensibilitzar el nostre entorn amb xerrades, tallers, intervencions als mitjans de comunicació, tot per donar a conèixer la realitat de l’Afganistan i el nostres projectes, amb la finalitat que “ens ajudin a ajudar”.
El 7 de juny de 2007, tu i l’Eva vau comparèixer al Parlament de Catalunya davant la Comissió de Cooperació i Solidaritat per informar de les vostres tasques a l’Afganistan.
Sí, vam comparèixer al Parlament per transmetre a les forces polítiques quina és la situació que viuen les dones al país afganès. Volíem fer-los arribar la necessitat social que es viu al conjunt de l’Afganistan. Ara l’Afganistan rep un 20% del total dels fons que van destinats a la cooperació catalana.
Què li diries a la gent que vol ajudar, però no sap com?
Que primer s’informi de les diferents opcions d’ajut que hi ha a prop seu i als sector a on van dirigides aquestes ajudes i que esculli la que el seu cor li digui. Ajudar no és fàcil, s’ha d’estar preparat i hem de fer-nos sempre la reflexió: ajudem per sentir-nos millor o perquè verdaderament creiem que aquesta persona estarà millor amb el nostre gra de sorra?
Com es pot col·laborar amb vosaltres?
Necessitem molt d’ajut a nivell de campanyes de medecines, robes de bebès, mantes... però per aquestes persones que em preguntaves abans, una manera és fent-se soci, l’aportació és de 35 € l’any.
1 comentario:
Parece mentira que pasen estas cosas y sin embargo es el pan de cada día en muchos países.
Es más fácil manejar un país lleno de miedo y sin educación.
Publicar un comentario