Les solituds d’Auschwitz

Què és la vida, sinó un creuament de camins? Els nostres passos dibuixen el destí que hem de seguir: el viatge que emprenem és fruit de la màgia de l’atzar, que ens pot conduir cap a persones meravelloses i extraordinàries que es convertiran en els nostres companys de trajecte mentre explorem el món que ens envolta. Aquest és el punt de partida de la novel·la El noi del pijama de ratlles, llibre que explica l’Holocaust a partir de l’amistat de dos nens que es coneixen a Auschwitz: Schmuel és jueu i Bruno, fill del comandant que dirigeix el camp de concentració.

John Boyne (Dublín, 1971) és llicenciat en Literatura Anglesa i ha rebut una gran influència d’autors tan consagrats com Charles Dickens, Anne Tyler o John Irving. Al llarg de la seva trajectòria, ha publicat altres obres tan importants com: The thief of time; The Congress of Rough Riders; Crippen; Next of Kin. L’èxit, però, ha arribat de la mà d’El noi del pijama de ratlles, la seva última novel·la que ha estat traduïda a una trentena d’idiomes i que, dintre de poc, es podrà veure a la gran pantalla gràcies a la producció de Miramax.

Tot i que no acostuma a escriure per a una persona en particular, en aquest cas fa una excepció i dedica l’obra al seu nebot, que té onze anys en el moment en què escriu el llibre. L’objectiu de Boyne és composar una novel·la per als lectors més joves i, per això, agafa dos nens com a protagonistes principals.

La història comença quan la família ha de fer les maletes, marxar de Berlín, i anar cap a Auchvitz (com l’anomena el nen), una ciutat molt llunyana on està destinat el seu pare. Bruno és massa petit per comprendre què implica treballar per a l’exèrcit durant aquesta època. Només sap que el seu pare ha de ser un home molt especial perquè el seu cap, “el Fúries”, té grans projectes per a ell. Bruno sempre ha vist el seu pare com un home respectable, amb poder, i sempre ha sentit una gran admiració per ell.

Boyne aconsegueix que el lector es posi en el lloc de Bruno i connecti de seguida amb ell. Fins i tot, en les situacions més tenses i difícils de la història, el lector pot entendre les seves reaccions i continua estimant Bruno amb la mateixa tendresa que al principi de la narració. Aquesta ingenuïtat, però, es dilueix a mesura que es fa amic de Schmuel, ja que comença a veure que les coses no van bé i que existeixen grans diferències entre la seva família i els soldats, i les persones que es troben a l’altra banda del reixat. A partir d’aquest moment, l’infant qüestiona l’heroïcitat i perfecció del seu pare.

Bruno aviat coneix Schmuel, un nen jueu que viu a l’altra banda del reixat. Té una cara molt estranya, completament pàl·lida, que contrasta amb el color caramel dels seus ulls. La seva mirada trista transmet un sentiment de desesper que Bruno no acaba d’entendre. Schmuel, com la resta de la gent que es troba a l’altra banda del reixat, vesteix sempre un pijama de ratlles. Tot i que aparentment els dos nens són força diferents, un és el complement de l’altre: la solitud d’Auschwitz els uneix i els converteix en amics per sempre.

Si Bruno és el símbol de la bondat i la innocència, la seva germana Gretel és la representació de l’autoritat extrema, tot i que al final de la novel·la es confirma la seva vulnerabilitat. Creu cegament en les lliçons del professor i dels militars que treballen per al seu pare. La propaganda del règim té una gran influència sobre la nena, de manera que aviat es desfà de les nines i només s’interessa pels mapes, que es converteixen en la seva obsessió.

El nen del pijama de ratlles és una obra extraordinària que enganxa el lector des del primer moment que el llibre cau a les seves mans. A través d’un estil transparent i amè, la lectura flueix sense cap mena d’entrebanc. John Boyne crea un llibre adequat a les exigències del guió, gràcies a un vocabulari planer propi del personatge principal: un nen de nou anys. Els recursos lingüístics són un dels punts clau del llibre. Al llarg de la novel·la, l’autor vol ser fidel en tot moment al protagonista i, per això, a l’hora d’escriure determinats mots amb una gran càrrega significativa (com Auschwitz o Führer) opta sempre per mantenir la forma com el nen les pronuncia, és a dir, Auchviz i Fúries. En cap moment, doncs, apareix la transcripció correcta, perquè Boyne vol transmetre el món “distorsionat” tal com el veu Bruno. D’aquesta manera, es presenta una realitat més suau que encaixa a la perfecció amb la manera com Bruno entén la realitat, és a dir, sense maldat.

L’autor contraposa la vida de Bruno i Schmuel, dos nens que van néixer el mateix dia, el nou d’abril de 1934. Els passos de tots dos dibuixen camins diferents i la màgia de l’atzar els fa emprendre viatges oposats. Però la vida és un creuament de camins i, en aquesta història, el punt de trobada és el reixat, que és un mirall que no només està entre els dos nens, sinó que alhora es troba entre els protagonistes i el lector. Quan la família de Bruno decideix marxar de Berlín, no és conscient que emprenen un viatge d’anada sense bitllet de tornada. El mateix tren que porta milers de jueus cap a camps d’extermini condueix la família del comandant nazi a les solituds d’Auschwitz.