Dietari

Se hace camino al andar

2009-08-26T19:35:00.000-07:00

Todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo camino… La veu de Serrat taral·leja aquest vers en el meu cap una vegada i una altra mentre llegeixo les cròniques dels enviats especials a l’Afganistan per cobrir les eleccions. És clar que la Castella de principis del segle XX dels Cantares y proverbios del poeta Antonio Machado té poc a veure (per no dir absolutament res) amb l’Afganistan actual. Però les paraules d’alguns versos fan un salt en el temps (encara que només sigui per a mi) i canvien d’escenari per reflectir una realitat que badalla a les portes d’un canvi.

Han passat ja vuit anys des que els grans alliberadors nord-americans van traspassar les fronteres del paradís ianqui per “salvar” el poble afganès de la llosa talibà. Però la crua realitat mostra que res ha canviat, que todo queda, tot i el pas del temps. La corrupció continua sent el pa de cada dia (de fet, gràcies al president Karzai, gran aliat i amic ianqui), l’opi segueix sent la droga que mou el mercat d’estupefaents (tindrà res a veure el germà de Karzai, relacionat amb el tràfic d’opi?), les dones encara viuen sota la violència masclista i la Loya Jirga continua imperant, manant i aplicant lleis absurdes que no tenen ni solta ni volta. Les tradicions superen qualsevol raig en forma de drets humans. Els atemptats, les bombes i la por formen part de la banda sonora d’una pel·lícula de terror afganesa que sembla que no té ni tindrà un final feliç, almenys de moment.

Tot i això, els analistes veuen amb bons ulls unes primeres eleccions impulsades pels mateixos afganesos i en principi sense lideratge estranger (és a dir, nord-americà). Potser per això, en Serrat continua cantat se hace camino al andar , perquè els observadors internacionals saben que el poble afganès només podrà avançar si ho fa per ell mateix, pas a pas.

Indigestión

2009-08-19T13:13:00.001-07:00

Desde hace un par de semanas tengo el “honor” de disfrutar durante la sobremesa con algún que otro programa de cotilleo en el que un puñao de contertulianos se dedican a mostrar sus opiniones a grito pelao sobre los famosillos de turno.

Es totalmente cierto que todo el mundo tiene derecho a expresar lo que piensa, eso sí, pero a veces (por no decir siempre) me resulta indignante que critiquen a los cuatro vientos las intimidades ajenas. Pero eso no es todo. En programas anteriores (mejor no decir cuál para no herir sensibilidades) me sorprendió “gratamente” que defendieran el derecho de un padre a proteger la intimidad de su hijo menor. Chapó. Incluso me quitaría el sombrero si lo llevara: cuatro mindundis sabelotodo defendiendo los derechos de un tercero, pero a la vez vulnerándolos, pues hablaban del niño, con su nombre y apellidos. ¿Qué intimidad defendían?

Opinar es fácil y lo puede hacer cualquiera, sólo hace falta encender el televisor. El reto y lo difícil del caso es que los argumentos tengan un sentido.

Censura

2009-07-13T04:56:00.000-07:00

La censura és una pràctica ancestral en el periodisme. Durant molts segles, el control va ser el pa de cada dia. L’objectiu? Manipular l’opinió pública. Per sort, en certa manera hem anat evolucionant, la censura s’ha diluït i el periodisme s’ha convertit en la defensa de l’interès públic.

Vivim, però, en un món peculiar en què es tornen a posar de moda les formes i tendències del passat. I en aquest sentit, la censura no ha esta un excepció: ha tret el cap per fer-se un lloc i ser la protagonista de dos “incidents” molt pròxims en el temps: la Copa del Rei entre el Barça i l’Athletic de Bilbao i la presentació de Karim Benzema.

Sorprèn que els galàctics no prenguessin nota del què va passar a TVE (cinc expedients disciplinaris i el cessament del director de continguts esportius de la cadena pública), i més si tenim en compte que decisions com aquesta només aconsegueixen que s'en faci més eco.

Decles

2009-07-02T16:37:00.000-07:00

De camí cap a la jornada de conferències aprofites per fer-te un esquema mental de com faràs la notícia i quin enfocament li donaràs. També preveus quines preguntes pots fer: has d’aconseguir una decla (d’entre 20 i 30 segons) que sintetitzi bé la idea que vols transmetre amb la teva peça. Feina, en principi, fàcil.

A vegades, però, et veus obligada a reformular la mateixa pregunta de diferents maneres, donar-li la volta, o fins i tot mig repetir el que el mateix entrevistat acaba de dir. Tot per tenir una bona decla...

Entre decisiones

2009-07-01T15:51:00.000-07:00

Un par de semanas atrás topé con la genial reflexión de la cineasta Diana Cardozo:

"He aprendido que los que pueden mostrar su fragilidad son los más fuertes, y que hoy más que nunca debemos reflexionar sobre cómo las decisiones individuales impactan colectivamente; si nos consideramos víctimas de las circunstancias, no nos responsabilizamos de nada".

Tornes a començar

2009-06-30T19:16:00.000-07:00

Encara amb el peu al llindar de la porta de la redacció t’avisen que hi ha un canvi de plans i has de sortir a cobrir un nou tema. Et fan cinc cèntims del que et trobaràs i fins que es fa l’hora de marxar t’informes per Internet.

En tan sols cinc minuts la previsió del dia ha canviat completament. Però això no t’importa. És més, t’agrada perquè trenca els esquemes d'una monotonia que frega l’avorriment.

De cop i volta t’adones que has tornat a aquella "rutina" de l’estiu passat, en què cada dia és diferent, i t'has adaptat ràpidament, segurament perquè ho trobaves a faltar. I un cop més estàs preparada per compartir la jornada amb artistes i toreros, o fins i tot pujar a autobusos turístics.

Recuerda por ti mismo

2009-02-08T01:16:00.000-08:00

La vida está formada por recuerdos que dan sentido a nuestro pequeño mundo. Nosotros somos los únicos dueños con acceso directo a estos momentos, que sólo nos pertenecen a nosotros.

Pero… ¿qué pasaría si fuesen de dominio público?, ¿qué sucedería si nuestros recuerdos se pudiesen visionar en forma de documental? Seríamos vulnerables ante nuestros propios actos y nunca seríamos nosotros mismos. El miedo a sentirnos indefensos ante el escrutinio externo de nuestra privacidad marcaría y delimitaría nuestro quehacer diario.

Por suerte, todavía somos dueños únicos de nuestros recuerdos. Sólo nosotros sabemos cómo vemos, entendemos, sentimos y asimilamos todo lo que ocurre a nuestro alrededor.

Por suerte, el papel de montador de recuerdos que interpreta Robin Williams en la película La memoria de los muertos es tan solo ficción. Él, por medio de un chip integrado en el cerebro de las personas, puede acceder a todos los recuerdos de estos individuos una vez han pasado a mejor vida.

Por suerte, la ficción aún no ha saltado de la gran pantalla.

El teu rol com a periodista

2009-02-06T08:50:00.000-08:00

Entres a la sala, és petita i rectangular, diàfana i amb unes finestres grans. Llàstima que ja és fosc. Ben bé no saps què t’hi trobaràs. T’ho pots imaginar, però no tens la menor idea de com anirà la sessió. Adoptes el teu rol i intentes ser neutral, si més no això és el que s’espera d’una periodista, oi? T’has de limitar a ser una simple transmissora d'allò que succeeix al teu voltant.

Els alumnes no triguen a arribar i seuen a terra formant un cercle. Una d’ells et convida a participar. Et tempta la curiositat, però prefereixes seguir amb el teu rol: distant, neutral, sempre intentant estar present sense que notin la teva presència (gajes del oficio).

De mica en mica, però, no ho pots evitar i entres a formar part del joc. Deixes de banda el teu rol presumptament de periodista i, tot i que des de la distància, ja has entrat en la teràpia. Perquè no implicar-se és difícil. Perquè no implicar-se pot ser poc aconsellable.

La sessió ja ha acabat. De camí a casa encara no tens clar quin hauria d'haver estat el teu rol. Això, però, no t'impedeix somriure al recordar la moraleja del monitor al finalitzar la classe: “una sonrisa es lo único que acorta la distancia entre dos personas”.

no comments...

2009-01-30T15:48:00.000-08:00

Encara que sigui un tòpic, sempre va ve recordar-ho...

For yesterday is but a dream,
And tomorrow is only a vision:
But today well lived
Makes every yesterday a dream of happiness,
And every tomorrow a vision of hope.

Look well, therefore, to this day.

SANSKRIT PROVERB

Acaf

2009-01-21T16:09:00.000-08:00

Perquè encara queda massa per fer...

Mentes que se funden sin sueños

2009-01-09T16:56:00.000-08:00

El conflicto en Oriente Próximo tiene para largo.

Ilusa de mi creí que la resolución 1860 de la ONU aprobada este viernes sería un avance, pero todo parece indicar que el texto ha quedado, queda y quedará en papel mojado...

Por ello no estaría mal recordar la película Cuentos de luna pálida, de Kenji Mizoguchi cuando dice: "La guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños". O, por qué no, recordar uno de los principios que plantea Kant en su Doctrina del derecho: "Actúa de tal forma que tu libertad pueda coexistir con la libertad de los demás".

Un alto en el camino

2009-01-05T16:36:00.000-08:00

Sabía que tan sólo era un alto en el camino. Sabía que estaba de paso, pero su compañía a menudo le reconfortaba. Pese a la brevedad del momento construyeron nuevos días que les permitieron vislumbrar un futuro. Hablaban casi susurrando porque la fragilidad de las palabras era demasiado acusada y, por poco que alzaran la voz, corrían el peligro de que todas las ilusiones acabasen desvanecidas en el olvido.

La explosión de felicidad le distrajo, se le pasó por alto la cautela con la que tenía que andar y, en consecuencia, se acabaron las palabras susurradas.

Todo volvió al mismo sitio donde la historia empezó. Volvió a ser un alto en el camino. Esta vez, sin embargo, desenado poder hablar alto y claro.

Engrunes de ficció

2009-01-03T10:07:00.000-08:00

Sobre l’escenari, Macbeth reflexiona sobre el significat de la vida:

"La vida no és sinó una ombra ambulant, un pobre actor que es mou enrigidit i consumeix el temps que li toca d’estar a escena i després ja ningú no el sent més. És un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria que no significa res".

William SHAKESPEARE, Macbeth, V, 5

¿Año nuevo, vida nueva?

2009-01-01T18:37:00.000-08:00

La tradición así lo marca: “año nuevo, vida nueva”. Mi experiencia personal, no obstante, dista mucho de esta premisa.

Las buenas intenciones que año tras año incluimos en nuestra (larga) lista de propósitos se dejan de lado y se aparcan hasta al año siguiente, cuando pretendemos recuperarlas y hacer borrón y cuenta nueva, como si eso fuera posible.

Pero esta entrada de año no ha venido cargada de muy buenas intenciones por parte de todos… y así lo demuestran todos aquellos que, de una forma u otra, están implicados en el conflicto palestino-israelí. No se trata de hablar de culpables, sólo de encontrar la solución necesaria. Sólo entonces se pondría en práctica eso de “año nuevo, vida nueva”.

Esperemos que la batuta de Daniel Baremboim traspase las fronteras de Viena y llegue hasta Oriente Próximo.

“Tu el nomines, nosaltres el fem fora”

2008-12-26T09:30:00.000-08:00

El cinisme ha sobrepassat l’impossible: l’entertainment televisiu, seguint la llei del més fort, ha tocat fons i s’ha instal·lat a les nostres llars per Nadal.

Els últims anys hem estat testimonis del boom de l’espectacle televisiu: l’anomenada telebasura només crea programes que giren al voltat del morbo. Però ara sembla ser que l’entertainment ha traspassat la línia i, tot d’un salt, ha deixat enrere la petita pantalla per traslladarar-se al món real.

L’empresa belga de publicitat So Nice ha engegat una campanya a través de la xarxa perquè els internautes els ajudin a triar quin dels seus empleats han de fer fora, segons ells, per culpa de l’actual crisi econòmica. El sistema és molt senzill. A través de la pàgina web es poden visualitzar els perfils dels set empleats “nominats”, set nois i una noia. A l’espai que tenen assignat els treballadors es poden llegir els motius pels quals volen quedar-se a l’empresa. D’aquesta manera, els internautes coneixen les seves virtuts i defectes i disposen de la “capacitat” necessària per votar.

Com era d’esperar, les crítiques no han trigat gaire a sortir a la llum ja que molts ho consideren una pràctica cínica i sense cap mena de fonament. Sigui com sigui, caldrà veure quins són els efectes reals de les “nominacions” i, és clar, si no és tot un simple muntatge de l’empresa de publicitat.

Mentiras

2008-12-18T15:32:00.000-08:00

Según cuenta la leyenda…

Construyó un muro de hielo ante la amenaza inminente. Sabía que todo eran mentiras, pero pensó que si se resguardaba en un muro, por frágil que fuera, aguantaría la tempestad. Pero los días fueron pasando, y el hielo se fue deshaciendo por la consecuente fuerza abrasadora de las palabras vacías. No entendió la gravedad de los hechos hasta que vio que ya no había muro: todo se había convertido en un charco.

Justo en ese mismo instante resononaron en su memoria aquellas palabras que tantas veces oyó, pero que nunca llegó a entender: "Simplemente aceptamos una verdad cuando la hemos negado previamente desde el fondo del alma".

Monedas de una cara

2008-12-16T06:56:00.001-08:00

Hace un par de días, leía que para saber amar y ser realmente feliz, lo primero de todo es saber odiar.

Esta genial ocurrencia salió, ni más ni menos, que de la imaginación de Risto Mejide, uno de los personajes más polémicos de nuestro país: “Si no sabes odiar, cómo quieres que te crea cuando me dices que amas. Las monedas de una sola cara han sido, son y serán siempre falsas, por bonitas que sean”.

Según Risto, sólo podemos amar cuando nos encontramos lejos de aquello que odiamos. Es cierto que no existe un ying sin un yang, pero... ¿hace falta llegar a tal extremo? ¿No puede haber amor sin odio?

No creo, sinceramente, que sean dos sentimientos que vayan cogidos de la mano ni que uno llame al otro. Para ser felices no hace falta que nos odiemos los unos a los otros, ya que los sentimientos negativos no nos llevan a buen puerto. Y es que la simple posibilidad de realizar un sueño es lo que hará que nuestra vida sea interesante.

Aunque me puedan criticar diciendo que soy “falsa”, yo sigo prefiriendo las monedas de una sola cara.

equiLibri

2008-12-12T00:11:00.001-08:00

Quan et sents insegur, pel motiu que sigui, és difícil continuar cap endavant. Un pas en fals pot fer que caiguis o reculis unes passes. I és que a vegades, aquella passa ferma es converteix en dues cap enrere. Per això, és important buscar, trobar i mantenir l’equilibri.

La vida

2008-12-10T15:36:00.000-08:00

Y al despertar, la vida me regala otro color
la vida que es igual que una canción
tan llena de recuerdos y de voz.
Y al caminar la vida que me enseña lo que soy
la vida que devuelve lo que doy
la vida que me indica dónde voy.

Barreres

2008-12-05T10:53:00.000-08:00

Dia rere dia fulleges el diari per saber què ha passat al món, però sempre vas a parar als mateixos temes, o almenys aquesta és la meva sensació. D’alguna manera, hi ha determinats fets fatídics que reapareixen cíclicament i saps que al llarg del periple pel diari sortirà alguna notícia relacionada amb els conflictes armats habituals.

I ahir, com gairebé cada dia, l’instint no va fallar. I és que els diaris anaven plens amb la notícia sobre l’atrinxerament dels colons jueus a l’anomenada “casa de la pau”.

“L’Estat creu que si marxem de Cisjordània hi haurà pau, però seria un suïcidi, els àrabs estan esperant per matar-nos a tots”. Aquestes paraules d’una de les portaveus em va sobtar de manera molt preocupant perquè vol dir que actuem moguts per la por. Tot i així, no crec que les nostres accions hagin de guiar-se per plantejaments futurs i hipotètics, basats en el que creiem que l’altre pensarà o farà...

Des del meu punt de vista quan hi ha un problema el més convenient és dialogar, perquè la comunicació ens pot ajudar a entendre millor l’altre.

Llavors... què ens porta a evitar un acostament? La por? La falta de voluntat? O simplement el passotisme?

des-col·locaT

2008-12-04T10:30:00.000-08:00

Perquè hi ha canvis que són necessaris encara que al principi et deixin des-col·locaT.

A tan sols una fotografia de distància

2008-12-02T09:05:00.000-08:00

No hi ha cap mena d’element identificatiu, la imatge tan sols mostra cinc cossos que pengen. Per sort, no hi ha sang ni es veuen els rostres dels morts. El fotògraf, conscient (potser) que pot ferir la sensibilitat humana, els ha retratat a partir dels braços en avall.

Quants “clics” de la seva càmera hauran estat necessaris per obtenir una bona imatge? Qui s’amaga darrere l’objectiu? Haurà tingut alguna mena de dilema personal a l'hora de fer la foto?

Són moltes les preguntes que em ballen pel cap, però sobretot em plantejo... Ens cal veure aquesta imatge per copsar la gravetat dels fets? Potser sí, potser no... El que està clar és que sense la fotografia jo no m’hagués aturat a llegir la notícia en qüestió ("La pena del talión codena a morir a 150 menores iraníes") i hagués continuat fullejant el diari.

Malgrat tot, quan veig la fotografia (encara ara) m’horroritzo.

El “embrujo” de Juan Marsé

2008-11-27T13:12:00.001-08:00

«La verdadera nostalgia, la más honda, no tiene que ver con el pasado, sino con el futuro. Yo siento con frecuencia la nostalgia del futuro, quiero decir, nostalgia de aquellos días de fiesta, cuando todo merodeaba por delante y el futuro aún estaba en su sitio».

Luis García Montero, Luna en el sur.

Juan Marsé (1933), novelista catalán que cuenta con una larga trayectoria profesional llena de éxitos, ha sido galardonado con el Premio Cervantes 2008. Entre sus novelas más importantes destacan obras como Últimas tardes con Teresa, Rabos de lagartija o Encerrados con un solo juguete. No obstante, yo me quedaría con otra de sus obras. Una novela que me “embrujó” cuando yo todavía iba al instituto y que Fernando Trueba llevó a la gran pantalla.

Se trata de una historia llena de misterio que te engancha desde el primer momento, justo cuando el capitán Blay (el personaje más pintoresco de la novela) se dirige al protagonista, y a su vez al lector, para advertirle de que “los sueños juveniles se corrompen en boca de los adultos”.

El embrujo de Shanghai es una narración extraordinaria, en la que la vida real se entremezcla con la imaginaria, gracias sobre todo a la particularidad de cada una de las historias que acompaña a los personajes. Historias que te permiten viajar a través del tiempo y del espacio.

Dia Internacional contra la Violència de Gènere

2008-11-25T08:15:00.000-08:00

Són moltes les paraules d’esperança que ressonen últimament pels carreres de tot el món. I avui, 25 de novembre, Dia Internacional contra la Violència de Gènere, no podria ser menys.

L’objectiu d’aquesta jornada és conscienciar el conjunt de la societat sobre la importància de reduir els casos de maltractaments. La realitat, però, segueix un altre curs ja que les lleis són massa permissives. Els membres del CGPJ denuncien que estan lligats de mans i mànigues: les penes per als condemnats són massa lleus i les teràpies de reinserció poc eficaces.

Tot i això, avui és un bon dia per veure la llum al final del túnel.

“En un dia com avui, el món pot canviar” (B. A.).

El Canto del Loco, Peter Pan

2008-11-24T13:02:00.000-08:00

Aunque el tiempo pase, yo (a diferencia de ECDL) prefiero que Peter no se vaya…

Animales de costumbre

2008-11-23T00:59:00.001-08:00

Dicen que el hombre es el único animal que tropieza dos veces con la misma piedra. A veces ves el obstáculo incluso antes de caer de bruces. Entonces... ¿por qué no esquivarlo? Quizá porque pensamos que el golpe no será tan doloroso: la experiencia es un grado, ¿no? Pero una vez tendido en el suelo, revives exactamente la misma sensación que en la caída anterior...
Será que somos animales de costumbre.

Dra. Gummi ya es Doctora

2008-11-22T01:48:00.000-08:00

BARCELONA. (Redacción.) – La Dra. Gummi ya es Doctora. Tras cuatro años de arduo trabajo y dedicación, la licenciada en Química B.V. obtuvo el 20 de noviembre el título como Doctora que le reconoce su largo esfuerzo. A pesar de su juventud, consta con una amplia experiencia en Barcelona y Alemania. Además, su CV es testimonio de las innumerables conferencias que ha hecho en todo el mundo. Por eso no es de extrañar que ya la hayan fichado como jefa de laboratorio de una importante empresa del sector.

La pregunta del milió:

2008-11-21T09:09:00.000-08:00

Per què sempre hi ha d'haver l’excepció que confirma la regla?

Lula, tu nueva hada madrina

2008-11-16T11:55:00.000-08:00

Se acabó eso del “para estar bella hay que sufrir”.

A partir de ahora, sólo hace falta un requisito básico: ser brasileño/a. Y es que el presidente Lula, consciente de la enorme importancia de conseguir el cuerpo soñado, pagará tratamientos de botox a los más necesitados (tanto física como económicamente hablando).

En un mundo globalizado en que todos estamos cortados por el mismo patrón, Brasil no podía ser menos: se ha dejado influenciar por los típicos tópicos de Wall Disney y Lula se ha convertido en la nueva hada madrina brasileña. Eso sí, en una hada madrina de lo más peculiar, no sólo porque se trata de un hombre, sino porque en 2006 ya probó el milagro de los tratamientos de estética.

Sea como sea, a veces una echa en falta otros típicos tópicos como “la belleza está en el interior”.

Un sueño hecho realidad

2008-11-06T07:55:00.000-08:00

Durante la última campaña electoral estadounidense, todos los diarios habidos y por haber han llenado páginas y páginas gracias al fenómeno Barack Obama.

El “mensaje del cambio” impulsado por el entonces candidato demócrata negro a la Casa Blanca ha cruzado el charco bajo la sombra de un hecho muy inusual: es negro. Pero ahora, el entonces candidato, se ha convertido en el Presidente.

Según afirman expertos y medios de comunicación, este 4 de noviembre de 2008 ha sido un día histórico porque por primera vez los Estados Unidos de América eligen a un negro como el máximo responsable de un país, por no decir del mundo. Todo un logro, ciertamente.

No me gustaría caer en banalidades, entiendo que es un pequeño paso para el hombre y un gran salto para la humanidad... pero lo que realmente será un hito histórico (al menos para mí) será cuando el color de la piel de un candidato no se convierta en la noticia del año.

L’ humanisme de Todorov

2008-10-24T23:51:00.000-07:00

“Ser civilitzat significa ser capaç de reconèixer plenament la humanitat dels altres, encara que tinguin rostres i hàbits diferents als nostres; saber posar-se en el seu lloc i mirar-nos a nosaltres mateixos des de fora”. Aquest fragment és una petita mostra del discurs que Tzvetan Todorov, Premi Príncep d’ Astúries de Ciències Socials 2008, va pronunciar durant la cerimònia d’entrega dels guardons.

Segons el semiòleg i historiador francès d’origen búlgar, la procedència geogràfica de les persones no ha de ser mai un factor determinant en les relacions humanes, ja que són elements secundaris que vénen impostats per l’atzar.

En un món globalitzat com l’actual, en què tots ens movem, viatgem i emigrem, és imprescindible que reflexionem sobre aquesta premissa del filòsof Todorov: “Els bàrbars són els que consideren que els estrangers pertanyen a una humanitat inferior i mereixen ser tractats amb menyspreu o condescendència”.

Aquesta és la teoria utòpica que a tots ens agradaria que existís. Què passa, però, en la pràctica?

L’altra cara de Lou Reed

2008-10-23T13:38:00.000-07:00

Lou Reed, el pare del rock independent, està considerat per molts com un artista fosc i negre. Ell, però, cansat dels tòpics afirma que tan sols és un home “realista” que veu les coses tal com són.

Jo m’atreviria a anar una mica més enllà...

Versos com “hi ha una porta allà al davant i no un mur” o “vés cap a aquella porta, però no apaguis les flames. Hi ha una mica de màgia en totes elles” de la cançó Magic and Loss-The Summation em porten a pensar que potser (només potser) se’l pot considerar (en el fons) com una persona optimista. Si més no, això és el que a mi m'agrada pensar.

“Lecciones de vida”, de Elisabeth Kübler-Ross

2008-10-13T14:59:00.000-07:00

No es que yo pretenda dar lecciones de moral, ni mucho menos decir cómo cada cual tiene que vivir su vida. Pero me gustaría compartir el fragmento de un libro que hace un par de semanas cayó en mis manos. Creo que puede ser interesante:

“¿Qué ocurriría si empezáramos a correr algunos riesgos, si nos enfrentáramos a nuestros miedos? ¿Y qué si fuéramos más lejos, si persiguiéramos nuestros deseos, si obedeciéramos a nuestros deseos? ¿Qué ocurriría si nos permitiéramos experimentar libremente el amor y encontrar satisfacción en nuestras relaciones? ¿Qué clase de mundo sería éste? Un mundo sin miedo”. (…)

Pero… “este tipo de miedo es ficticio, no es real” y “se basa en el pasado y desencadena miedo al futuro”.

Y concluye: “Si sabemos abrirnos paso a través de nuestros miedos, si somos capaces de aprovechar las oportunidades posibles, podemos vivir la vida que tan sólo nos habíamos atrevido a soñar”.

Qué grande eres, Mariano

2008-10-12T00:00:00.000-07:00

El día de la Hispanidad es para muchos motivo de jolgorio. Pero parece que no lo es para todo el mundo: el defensor del españolismo Mariano Rajoy, sin percatarse de que el micro que tenía en sus narices estaba abierto, espetó: “Mañana (por hoy) tengo el coñazo del desfile; en fin, un plan apasionante”.

Y yo que me pensaba que era de las pocas personas que aborrecía esta Fiesta Nacional…

Les croquetes de la Puri…

2008-09-29T22:28:00.000-07:00

Al Ministeri d’Economia i Hisenda no es parla d’altra cosa que de les croquetes de la Puri, famoses gràcies a l’últim anunci de Las Letras del Tesoro:

Una veu femenina diu: “Como psicóloga te digo que deberías dejar ese trabajo y olvidarte de tu mujer, que te absorbe toda la energía positiva”. Tot seguit, la veu d’un home contesta: “¿Dejar a mi Puri? ¡Pero tú estás loca!, si mi Puri es lo más grande! Cómo se nota que no has probado las croquetas de mi Puri”. Tot seguit, l’spot remata la jugada afegint: “Si tu vida es como tú eliges que sea ¿tu inversión no debería ser igual?. Compra letras del Tesoro. Tesoro Público. Gobierno de España".

I com era d’esperar, la indignació no ha trigat a fer acte de presència. La vicepresidenta segona de la Comissió d’Igualtat del Senat, María Jesús Sáinz García, ha mostrat el seu rebuig immediat: “És un escàndol que l’Executiu faci un anunci sexista”.

Tot i que la Ministra d’Igualtat desconeixia l’anunci, ja ha afirmat que el retirarà el més aviat possible...

Com pot ser, però, que la ministra en qüestió no sàpiga de l’existència d’aquest anunci que subordina les dones al món masculí? Com pot garantir la igualtat entre homes i dones, si ni tan sols sap què succeeix al propi Executiu? Serà que està massa ocupada buscant la paraula “miembra” al DRAE o, per contra, està atrafegada ajudant la Puri a fer les croquetes?

Un derby para no repetir

2008-09-28T22:34:00.000-07:00

Ya lo dice Rousseau, el hombre necesita reglas para poder vivir en convivencia con la resta de seres humanos: “sin normas, la sociedad civil es una selva”.

No obstante, estas normas, estas leyes que rige el Estado en función de la voluntad popular, no siempre llegan a buen puerto y la violencia de algunos sobrepasa todos los límites. Pero este “delito” es más grave cuando se comete por negligencias de aquellos que tienen el deber de proteger la integridad y salvaguarda del resto.

El derby Espanyol-Barça de este fin de semana ha sido un ejemplo.

¿Cómo se explica que algunos ultras del equipo azulgrana lanzaran (nada menos) que 6 bengalas contra los aficionados pericos? Y yo que pensaba que la tragedia del 92 (en la que una bengala lanzada desde la grada por un aficionado blanquiazul mató a niño de 13 años) había marcado un precedente en la consciencia de todos…

Pero esto es todavía más grave si tenemos en cuenta la “advertencia” de los Boixos Nois en su web en la que publican su intención de “despedir Montjuïc como se merece”.

Visto lo visto, Internet se está convirtiendo en una buena fuente para rastrear los futuros delitos (si no, sólo hace falta que volvamos la vista atrás para recordar algunos de los muchos videos colgados en YouTube recientemente).

Punt d’Informació Juvenil de Sant Martí

2008-09-25T14:25:00.000-07:00

El Punt d’Informació Juvenil de Sant Martí obre les seves portes al centre cívic del Besòs.

El servei està destinar a joves d’entre 14 i 30 anys. El centre facilita tot tipus d’informació per orientar els joves, com per exemple, temes relacionats amb l’educació, el lleure i la salut.

Aquest Punt d’Informació és l’únic que hi ha al districte de Sant Martí i treballa conjuntament amb centres escolars i altres entitats. Tot i que actua a nivell de districte, un gran nombre d’usuaris ve del barri del Besòs (tldb).

“35 PICASSOS”, a la Galeria Mayoral

2008-09-22T13:26:00.000-07:00

A fi de commemorar el 35è aniversari de la mort de Picasso, la Galeria Mayoral presenta una exposició que reflecteix una part de la vida de l’artista.
En la col·lecció es poden veure gairebé tots els registres temàtics que Picasso va cultivar entre el 1898 i el 1971, com esbossos, composicions cubistes o nus.
La mostra, que porta per títol “35 PICASSOS”, estarà oberta al públic fins a finals d’any (tldb).

Espanya, la nova república sud-americana

2008-09-22T13:22:00.000-07:00

Si féssim una enquesta entre els membres del partit republicà dels Estats Units sobre el nostre país, segurament descobriríem una nova Espanya en què no hi ha monarquia i on els habitants acostumen a anar vestits amb un enorme barret mentre es passegen pels calorosos carrers de la ciutat, menjant burritos picants. Si més no, això és el que es dedueix de les declaracions d’alguns dels líders polítics de la formació republicana, com el senyor McCain.

En una entrevista que Radio Caracol va fer al candidat, no queda clar si el líder polític sap qui és Zapatero. I és que (segons apunten des del diari El País), des que s’ha fet ressò d’aquestes declaracions, molts dels bloggers nord-americans es pregunten “si McCain va oblidar quin era el país que dirigia Zapatero, si estava confús sobre la situació geogràfica d’Espanya i Amèrica Llatina, o si va confondre a Zapatero amb els líders zapatistes de Mèxic”. A més, les declaracions del candidat republicà a la Casa Blanca inclouen el president espanyol dins el mateix sac que els líders anti-Bush de Veneçuela, Bolívia i Cuba. No obstant això, el conseller de política exterior de McCain ha sortit en la seva defensa i ha afirmat que sabia perfectament qui era Zapatero.

Sigui quin sigui, jo tinc els meus dubtes... Sobretot quan em ve a la memòria la gran patinada del governador de Florida, Jeb Bush, durant la seva visita a Madrid l’any 2003. En el seu discurs protocol·lari després de la firma d’un conveni econòmic entre Florida i la capital espanyola, el germà del president dels Estats Units va tenir paraules d’agraïment per a Aznar, el “president de la República d’Espanya”.

Y tú, ¿de qué gen eres?

2008-09-15T13:28:00.001-07:00

Se acabó eso del “¿Estudias o trabajas?”. A partir de ahora, todos aquellos que busquen a su media naranja deberán formular otra pregunta (eso sí, menos romántica): “¿Tienes el 334?”.

Y es que según un estudio sueco publicado en la revista de la Academia de Ciencias de Estados Unidos, el comportamiento de los individuos con sus parejas viene determinado por una variante en un gen que “controla el nivel de ciertas moléculas activas en el cerebro”. Aquellos que tengan la variante denominada 334 del gen serán más proclives a tener problemas conyugales.

Pero esto, ¿qué significa? ¿Acaso las personas que tengan esta variante están condenadas al fracaso amoroso?

Aunque todavía quedan muchos cabos sueltos, lo cierto es que esta nueva aportación científica rompe los esquemas de los románticos empedernidos que se preguntan una y otra vez: “¿Dónde queda entonces la magia del amor si todo se resume a unas teorías genéticas?”

Sea como sea, yo prefiero pensar que si una relación no funciona no es cuestión de genes, más bien el “problema” se debe a que esas dos personas no están hechas la una para la otra.

Un dia molt especial

2008-09-10T07:44:00.000-07:00

Em pregunten: “i tu, quants anys tens?”. Jo, em paro i penso... 18? 19? o eren 20?

Però no! Ja són 23 les estirades d’orelles (sense comptar la de regal). Encara no me’n faig a la idea que ja sóc “gran”. Potser és perquè arriba un moment a la vida que els anys ja no passen i sembla que el temps s’aturi. Si he de ser sincera, em continuo sentint com una nena que encara té tota la vida per endavant, esperant les sorpreses que m’esperen amagades a cada cantonada.

Avui és un dia molt especial, però no perquè sigui el meu aniversari, sinó perquè justament avui m’he adonat que estic envoltada de gent increïble que fan que el meu dia a dia valgui la pena.

Art<30, a la Sala Parés

2008-09-08T09:56:00.000-07:00

La Sala Parés presenta una exposició que obre les portes a l’art més jove. La mostra, impulsada per la Facultat de Belles Arts de Barcelona, és el resultat d’un concurs de fotografia i pintura per a joves menors de 30 anys provinents de Barcelona, València i el País Basc.

L’objectiu principal del jurat és afavorir la relació dels joves talents amb les galeries d’art. Per aquest motiu, els guanyadors podran posar a la venda les obres premiades. A més, a fi de finançar les projectes presentats, l’organització els ha dotat amb una beca.

Aquest certamen pren el relleu del concurs de pintura jove, que aquest any hauria arribat a la seva edició número 50. Una de les novetats que presenta aquest nou format de concurs és la inclusió de la fotografia.

El projecte per l’any vinent preveu ampliar la participació a altres universitats d’Espanya. (tldb)

El primer Or de Sant Adrià

2008-09-07T11:41:00.000-07:00

No hi ha cap mena de dubte: Jordi Pujol i Pasqual Maragall són els protagonistes indiscutibles de la història central de Catalunya. Els dos ex presidents de la Generalitat han rebut aquest matí la primera Medalla d’Or de la Ciutat de Sant Adrià. L’acte, presidit per l’alcalde Jesús M. Canga, ha servit per commemorar la llarga trajectòria política dels dos guardonats i, alhora, posar de manifest la constant lluita dels dos polítics en el reconeixement de Sant Adrià com un municipi emprenedor.

Al llarg del seu discurs, Jordi Pujol ha rememorat el seu estret vincle amb la ciutat des que era ben petit. En tot moment ha mostrat la seva gratitud i, finalment, ha mostrat paraules d’elogi per a una ciutat que “té iniciatives i reptes difícils, però té una gran voluntat per tirar cap endavant”.

Pasqual Maragall, per la seva banda, ha remarcat que la Medalla d’Or és “el símbol de la classe obrera”. A més, ha afegit que“Sant Adrià és una ciutat que no oblida el passat, però està plena de projectes. Per a mi, Sant Adrià és alguna cosa més i sempre ha estat en el meu cap i en el meu cor”.

El violoncel·lista local Joan Palet ha estat l’encarregat de posar la nota musical a l’acte amb les interpretacions del “Cant de la Senyera” i “El Cant dels Ocells”. La nota final, però, ha vingut de la mà de la Coral de Sant Adrià, amb “l’Adrianenca” i “Els Segadors”. Tot seguit, l’actuació castellera a la plaça de la Vila ha servit per clausurar l’acte commemoratiu. (tldb)

Retales de mi vida al aire

2008-09-03T13:27:00.000-07:00

En un año mi vida ha cambiado mucho… Echo la vista atrás y repaso una a una todas las cosas buenas que me han pasado, porque como dice la canción “sólo recuerdo lo bueno, de lo malo nada” y como “aún queda tiempo pa’ el viento, vaya donde vaya”, espero ansiosa todas las cosas buenas que aún quedan por llegar…

“La Tortuga de Darwin”, de Juan Mayorga

2008-09-02T07:08:00.000-07:00

La Tortuga de Darwin serà l’encarregada d’obrir el teló de la nova temporada al Teatre Romea. L’espectacle, escrit pel dramaturg Juan Mayorga i dirigit per Ernesto Caballero, explica la devastadora història del segle XX des de la perspectiva d’una tortuga.

Harriet, la tortuga que Charles Darwin va portar des de les Galàpago a Anglaterra, és la protagonista principal de l’obra. El fil argumental gira al voltant del testimoni que l'animal explica a un historiador anglès i ens embarca en un viatge al llarg del temps per mostrar la cobdícia dels éssers humans.

Carmen Machi, que interpreta Harriet, ha anunciat que torna ara al món del teatre i per quedar-se. L’actriu, famosa per les seves intervencions a sèries de televisió com Aída o Siete Vidas, ha afirmat que a finals d’any deixarà la televisió per dedicar-se exclusivament al cinema i al teatre, ja que segons assegura ha tancat la seva etapa a la petita pantalla.

Entre els actors, destaca la presència de Vicente Díez, Susana Herández i Juan Carlos Talavera. L’obra, que s’estrena aquest divendres, es podrà veure fins al cinc d’octubre. (tldb)

En dos palabras: Pa-Tético

2008-08-29T10:21:00.000-07:00

“La decisión de invadir Irak fue la correcta”. Así de contundente y orgulloso se mostró hace tan sólo unos días nuestro queridísimo ex presidente del Gobierno José María Aznar en una entrevista en el diario El Mundo. Según él, la situación en el país es mucho mejor que la de antes de la majestuosa incursión bélica que quería poner orden entre los salvajes.

Pero yo me pregunto: ¿Acaso Aznar y yo pensamos en el mismo Irak? El Irak al que yo me refiero ha perdido entre 80.000 y 90.000 civiles, cuatro millones y medio han abandonado sus casas y seis millones de personas dependen de las escasas ayudas humanitarias que llegan al país (lo que supone el doble que en 2004).

Pero Aznar, orgulloso de su gesta, se proclama como el liberador del pueblo iraquí, que antes de su intervención divina vivía bajo la violencia cruel de los talibanes: “La gente (actualmente) puede participar en elecciones, puede hablar libremente, hay libertad en el país y existe la posibilidad de establecer una democracia, hay más seguridad". Y yo, claro, ante la firmeza de sus palabras, ¿qué debo hacer? ¿creer en su dialéctica si no ha visitado la zona del conflicto desde diciembre de 2003?

Pero aquí no acaba su elocuente discurso: Aznar ha calificado la foto de las Azores como "el momento histórico más importante que ha tenido España en 200 años". No obstante, yo calificaría dicho acontecimiento como el más patético y ridículo de nuestra historia, sobre todo si tenemos en cuenta que se basó en unos documentos inexistentes sobre la presencia de armas de destrucción masiva en Irak.

Señor Aznar, deje de ser patético y reconozca sus mentirijillas, que rectificar es de sabios.

El camí d’un somni

2008-08-25T13:03:00.000-07:00

A través dels somnis podem superar qualsevol mena de barrera. Quan somiem, fem volar la nostra imaginació i vivim totes aquelles il·lusions que ballen en la nostra ment al ritme d’un compàs que només nosaltres mateixos podem interpretar.

A vegades, però, els somnis han d’anar més enllà per convertir-se en realitat. L’excepcional pianista jueu d’origen rus Daniel Barenboim, cansat de somiar, agafa la batuta i, al llibre El so de la vida, aconsegueix en tan sols 24 hores signar la pau entre palestins i jueus: “En el meu somni sóc el primer ministre d'Israel. La meva batuta dirigeix una nova simfonia esplèndida: un tractat que celebra la coexistència harmònica d'Israel i Palestina”.

Des de lluny, sento les notes musicals que entonen jueus i palestins en el somni de Barenboim. Atreta per la melodia, m’assec en una de les poques butaques que resten lliures a l’auditori per gaudir d’aquest concert inèdit.

“Me duele la cara de ser tan guapa”

2008-08-12T23:49:00.000-07:00

Si hace tan sólo unos días pensaba que en la próxima revisión del diccionario de la RAE se plantearían la inclusión de una foto de Pekín 2008 justo al lado de la definición de “perfección”, ahora creo que no será así. Y es que la obsesión de los chinos por controlar cada uno de los detalles de sus JJOO ha sobrepasado todos los límites (o por lo menos, ha sobrepasado mis límites).

En unas olimpíadas en que han pillado a algún que otro deportista haciendo trampas (como la ciclista española Maribel Moreno), ayer salió a la luz la increíble noticia de que los propios organizadores del evento también nos dieron gato por liebre. Al parecer, la niña que cantó con un vestido rojo Oda a la madre patria tan sólo se limitó a hacer playback, puesto que NO fue ella quien puso la voz a la melodía, sino una compatriota suya, una niña regordeta y sin una sonrisa Profident. Cosa que me parece penosa. ¿Qué es lo que sucede? ¿Es que ya no se lleva eso de que “la belleza está en el interior”?

Ayer hablé del tema con mi hermano, que apuntó: “Pero no te preocupes, ¡hombre! Así es mejor porque el dinero se lo llevarán dos familias distintas” (siempre y cuando, claro está, que cobren algo...). Y yo me pregunto: ¿Dónde está el orgullo de esos padres y el amor incondicional por su querida hija que canta como los ángeles? Lo que importa es su voz, no su aspecto físico y más si tenemos en cuenta su edad… es tan sólo una niña de siete años.

En fin… no sé si mi mensaje tendrá mucha repercusión en una sociedad globalizada que vive enganchada a series tan profundas como Yo soy Betty, la fea (y derivados). Me limito a pensar que programas como Supermodelo han causado un antes y un después, para dejar atrás la realidad y vivir en un mundo artificial del que me niego a formar parte.

Nada, que “Hombres G” y su Me duele la cara de ser tan guapo deberían haber puesto la nota musical a una ceremonia sin falta de humanidad.

¿A full bed is a full bed?

2008-08-10T07:43:00.000-07:00

Nunca me había planteado la relatividad de la vida hasta que hace unos días cayó en mis manos un reportaje del New York Times, Immigrants Facing Deportation by U.S. Hospitals.

Según el diario, el programa estadounidense de asistencia sanitaria a personas sin recursos no cubre tratamientos a largo plazo… por ello, muchos hospitales (siempre por su cuenta y sin consultar a los familiares) optan por pagar vuelos para devolver a sus países de origen a los inmigrantes ilegales enfermos.

Pero... ¿es esta una buena solución? Existen muchas personas a favor de las repatriaciones de los inmigrantes ilegales, como por ejemplo, el vicepresidente del hospital Scottsdale Healthcare de Arizona que defiende su postura alegando que a full bed is a full bed (una cama ocupada es una cama ocupada). No obstante, este argumento no me acaba de convencer ya que el derecho a la vida es (o debería ser) un derecho universal y, por lo tanto, independiente de nuestro lugar de procedencia.

En esta vida todo es relativo y está sujeto al cuándo y al dónde. Pero mi pregunta es: ¿hasta qué punto tenemos capacidad para decidir? Yo solía pensar que si quieres algo, sólo tienes que ir a por ello. Pero ahora no estoy tan segura… el futuro (nuestro futuro) viene determinado por un hecho tan relativo, simple y banal como el lugar de nacimiento (tu lugar de nacimiento).

Sea como sea, todo se reduce a la relatividad de la vida, y eso no me acaba de gustar. ¿Y si ese inmigrante ilegal fuera uno de nosotros? Por suerte, o por desgracia, las cosas cambian y todo parece indicar que estamos despertando del tan anhelado “sueño americano”…

...cada dia una melodia diferent, però sempre la mateixa cançó...

2008-07-31T08:10:00.000-07:00

Feia uns mesos em plantejava, sempre des de la meva perspectiva com a estudiant, què és el periodisme i què implica fer de periodista. Quan parles amb gent de la professió, tothom coincideix a dir que és un ofici, una vocació que no té horaris fixes, que està mal pagada... però tot això es veu compensat per la gratificació que comporta fer el que realment m’agrada: saber què succeeix al meu voltant i entendre millor la societat en què visc, per després tenir la capacitat d'explicar-ho a la gent.

Durant tot aquest mes he pogut comprovar que m’agrada fer de periodista. Cada dia és diferent; però en el fons, sempre igual. És una monotonia diferent en què cada dia aprens una cosa nova. He tingut molta sort perquè he coincidit amb bons periodistes i tècnics que són uns professionals i que, a més, sempre tenen un moment per a mi, per ajudar-me, explicar-me com funciona tot...

Gràcies a aquestes pràctiques tinc ben clar quin és el meu camí. Sé que encara em queda molt per aprendre i millorar, però això fa que encara tingui més ganes de continuar...

...continuar cantant sempre la mateixa cançó, però amb melodies diferents...

“Los Edukadores”

2008-07-25T11:15:00.000-07:00

“Jedes Herz ist eine revolutionare Zelle”
“Tot cor és una cèl·lula revolucionària”

“Impressiona a un, eduka a cent”. Aquest és el missatge que es desprèn de la pel·lícula alemanya Los Edukadores, escrita i dirigida per l’austríac Hans Weingartner. L’amor, l’amistat i la lluita contra el capitalisme són els temes centrals del film, que va ser nominat a la Palma d’Or com a millor pel·lícula de 2004 en el Festival de Cinema de Cannes.

Peter (Stipe Erceg) i Jan (Daniel Brühl), cansats de les injustícies del sistema capitalista, es dediquen a entrar a les cases dels rics i, en comptes de robar, canvien els mobles de lloc per desestabilitzar l’ordre i la pau que impera en aquestes mansions. Aviat, però, el caos també arriba a la vida dels nois quan Jule (Julia Jentsch), la nòvia de Peter, s’enamora de Jan...

Un dels eixos centrals de l’obra és la manera com, a través del moviment de la càmera, s’aconsegueix plasmar la mirada i el punt de vista dels tres joves. En aquest sentit, la manera com s’enfoca cada un dels plans mostra com els protagonistes veuen i senten les situacions.

Però la genialitat de la pel·lícula va molt més enllà gràcies a una banda sonora que et transporta al fil argumental i fa que experimentis els mateixos sentiments i sensacions que els protagonistes en totes les escenes amb cançons com The real sky, de Jeff Cole, Gemini, de One Inch Punch, o Mondo, de Looper. Però el toc final és el millor gràcies al melòdic tema de Halleluja, interpretat per Lucky Jim.

El primer cop que vaig veure aquesta pel·lícula va ser al 2004 a Alemanya, tot just quan la van estrenar. Des de llavors, sempre que puc la veig... no sabria explicar ben bé què és el que té i per què m'agrada tant. Suposo que és tot: no només el film en si, sinó també els records del moment en què la vaig veure. Sigui com sigui, aquesta pel·lícula s'ha de veure!

Projecte Ariana

2008-07-19T08:44:00.000-07:00

Fullejant el diari, he sabut que la passada matinada van segrestar a l’Afganistan dos cooperants de l’ONG Acció contra la Fam França. Són moltes les organitzacions internacionals que col·laboren estretament amb el país islàmic per intentar millorar la situació que es viu en aquell indret. Les condicions en què els cooperants han de treballar són molt precàries i, a més, les seves vides corren un greu perill. No obstant això, moltes d’aquestes ONG continuen lluitant pels drets fonamentals dels afganesos i, per això, la seva tasca és admirable.
A principis d’any, vaig tenir l’ocasió d’entrevistar Glòria Company, la fundadora i presidenta de l’ACAF (Associació de Cooperació per Afganistan), una ONG que ajuda les dones afganeses que s’auto-immolen per escapar dels maltractaments familiars. Com a petit homenatge, m’agradaria compartir amb voslatres aquesta entrevista, per donar a conèixer quines són les tasques que duen a terme a l’Afganistan.

Com va sorgir la idea de crear l’ACAF?
La idea de crear l’ACAF va sorgir l’any 2002. Després de fer un viatge als camps de refugiats de Peshawar/Pakistan i a Kabul, vam veure la necessitat que tenien els afganesos d’ajut externa, i vam creure que nosaltres podríem col·laborar encara que fos minsament.

Com us financeu?
Principalment ens financem per mitjà de fons públics, aportacions privades, socis i activitats que desenvolupa la pròpia associació.

Quan vas visitar per primera vegada un lloc de conflicte?
El primer contacte amb un país de conflicte va ser l’any 2002 a l’Afganistan. Després vaig començar a anar-hi periòdicament: el 2005-2006 i el 2007. En un mateix any, 5 mesos els he passat a l’Afganistan. Ara el proper dia 22 me n’hi torno.

El setembre de 2006 es va posar en marxa el projecte Ariana per ajudar les dones afganeses de Herat que veuen l’auto-immolació com a l’única via d’escapament als maltractaments que pateixen dels marits i familiars. Per què creus que s’auto-immolen?
Tal com es va reflectir en la nostre memòria sobre l’auto-immolació, que es pot consultar a través de la nostra web, no hi ha només una causa. Hi ha un conjunt de factors que oprimeixen la dona afganesa com, per exemple, la falta de llibertat i d’independència, la manca d’estudis, els maltractaments sistemàtics per part dels homes de la casa i, a vegades, fins i tot de les pròpies sogres. Tots aquests factors fan que diguin prou a la pròpia vida, i el fuel és el que tenen més al seu abast.

En quines ciutats afganeses se centra el projecte Ariana?
Actualment, el projecte Ariana se centra a la ciutat de Herat.

Aquest projecte consta de dues fases: la primera de setembre a desembre de 2006, i la segona al juliol de 2007. Podries explicar en què consisteixen?
La primera fase, ja finalitzada, va constar d’un estudi de camp sobre els factors que condueixen les dones al suïcidi i escullen l’auto-immolació com a medi. Es va filmar un documental de 30 minuts per emetre per televisió de tota aquesta problemàtica.
La segona fase, tot just començada, és la implementació de dos centres pilots de suport psicosocial i de capacitació cap a la dona cremada. Aquesta fase es va desenvolupar segons les conclusions i recomanacions de l’esmentat estudi de camp.

Durant aquesta primera estada, vau visitar un hospital on es troben noies que s’han auto-immolat. Quins són els recursos que tenen al centre mèdic?
Sí, durant aquesta primera estada vam visitar l’Hospital Provincial de Herat, on hi ha l’única unitat de vigilància intensiva per a persones cremades. Aquest centre té molts pocs recursos per als malalts, perquè tan sols disposa de 21 llits i gairebé no tenen medicaments ni mitjans per curar-los. A més, només hi treballen dos cirurgians, un anestesista i molt poques infermeres.

En molts casos, quan les noies afganeses es casen van a viure a casa dels sogres. En moltes ocasions les noies són maltractades per les seves sogres, a què creus que és degut?
A repeticions de patrons, al poder dintre la llar i a la manca d’alternatives de les pròpies sogres.

Quines repercussions socials té l’auto-immolació? Com ho veu la societat?
La societat afganesa no veu bé gens bé l’auto-immolació i és precisament per això que les noies i dones afganeses recorren a aquest mètode. És un tema tabú dins la societat, a més, les famílies de les víctimes senten vergonya. Les noies volen fer que els marits també pateixin les conseqüències. Moltes no tenen estudis, però són molt llestes.
Les autoritats afganeses són plenament conscients dels intents de suïcidi per auto-immolació, però hi destinen pocs recursos.

Però algunes sobreviuen, oi?
Sí. N’hi ha que moren, però d’altres no. I aquí és on entrem nosaltres. El nostre objectiu és ajudar les noies cremades, però a canvi els demanem col·laboració. Necessitem la seva ajuda per evitar que casos com els seus es repeteixin i per això cal que treballem totes juntes.

El juliol de 2007, tornes a l’Afganistan per preparar la segona fase del projecte Ariana. Com et prepares psicològicament per presenciar una situació tan dura?
Preparant el treball per fer allà. Per a mi és més difícil a la tornada, em costa equilibrar-me. Hi ha una cosa certa, i és que no m’acostumo a aquella realitat, a la manca de llibertat. El fet de tenir-te que recollir quan es fa fosc, a l’angoixa dels atacs i al perill de poder ser segrestada. Quants més dies passen, més es posa la por al cos.

Què és el que més et va impactar de la situació que viu el país?
El que més em va impactar va ser el fet de viure el toc de queda durant l’any 2002 i l’aïllament que vivia el país en aquells moments. Tan sols feia 8 mesos del derrocament del règim talibà.

Vas tenir algun problema pel fet de ser dona?
Sí, i encara els tinc. Pel fet de ser dona tinc problemes en coses tant simples com no poder estar junt als homes a l’aeroport de Herat, on les dones estan separades a la terminal i a les cues per entrar a l’avió.

Creus que es pot solucionar la situació de conflicte permanent que viuen les dones? Com?
Sí, poc a poc. els conflictes es van debilitant A mida que el nivell cultural i monetari del país augmenta i les dones van tenint accés a l’ensenyament i a llocs de treball,.

En quins altres projectes heu treballat?
Només a l’Afganistan, però està previst que enguany s’iniciï un projecte a l’Àfrica.

Actualment, en quin projecte treballes?
Dirigeixo sobre el terreny la segona fase Ariana.

Quines tasques realitzeu des de Catalunya per ajudar les dones afganeses?
Per ajudar les dones afganeses des de Catalunya, intentem sensibilitzar el nostre entorn amb xerrades, tallers, intervencions als mitjans de comunicació, tot per donar a conèixer la realitat de l’Afganistan i el nostres projectes, amb la finalitat que “ens ajudin a ajudar”.

El 7 de juny de 2007, tu i l’Eva vau comparèixer al Parlament de Catalunya davant la Comissió de Cooperació i Solidaritat per informar de les vostres tasques a l’Afganistan.
Sí, vam comparèixer al Parlament per transmetre a les forces polítiques quina és la situació que viuen les dones al país afganès. Volíem fer-los arribar la necessitat social que es viu al conjunt de l’Afganistan. Ara l’Afganistan rep un 20% del total dels fons que van destinats a la cooperació catalana.

Què li diries a la gent que vol ajudar, però no sap com?
Que primer s’informi de les diferents opcions d’ajut que hi ha a prop seu i als sector a on van dirigides aquestes ajudes i que esculli la que el seu cor li digui. Ajudar no és fàcil, s’ha d’estar preparat i hem de fer-nos sempre la reflexió: ajudem per sentir-nos millor o perquè verdaderament creiem que aquesta persona estarà millor amb el nostre gra de sorra?

Com es pot col·laborar amb vosaltres?
Necessitem molt d’ajut a nivell de campanyes de medecines, robes de bebès, mantes... però per aquestes persones que em preguntaves abans, una manera és fent-se soci, l’aportació és de 35 € l’any.

Mil soles espléndidos, de Khaled Hosseini

2008-07-15T13:53:00.000-07:00

"Confía tu secreto al viento, pero luego
no le reproches que se lo cuente a los árboles"
Khalil Gibran

Mil soles espléndidos es una obra extraordinaria que explica, siempre desde la perspectiva de la mujer, la historia de dos afganas que juntas superan todos los obstáculos que les depara la vida por el simple hecho de haber nacido mujer. El libro es un viaje a través de la historia de Afganistán, desde la invasión del ejército soviético en 1978 hasta la llegada de los talibanes.

Mariam es una harami, una bastarda, que su padre entrega en matrimonio a Rashid, un zapatero treinta años mayor que la chica. Él la aborrece desde el primer día y, a medida que pasa el tiempo, el menosprecio se convierte en odio puesto que la joven no le puede dar lo que él más anhela en el mundo: un hijo. Al cabo de los años, Rashid contrae matrimonio con la hija de sus vecinos, Laila.

La realidad con la que Khaled Hosseni explica el relato permite al lector sentir que forma parte de la historia del pueblo afgano. Aunque la obra muestra sin ningún tipo de censura el Afganistán más duro y cruel (los crímenes por honor, los matrimonios concertados, la discriminación sexual, las sentencias de la loya yirga, etc.), en ningún momento se recrea en el sufrimiento de los personajes, ya que el eje central de la obra no es la muerte y el sufrimiento, sino que el mensaje que subyace es el modo de sobrevivir y seguir adelante de Mariam y Laila.

Se trata de una bonita historia de lucha personal en la que los personajes principales hacen todo lo posible por sus seres queridos; aman y se dejan amar. Desde mi punto de vista, esta nueva visión de las relaciones personales permite mostrar la cara amable del conflicto que hoy en día todavía persiste en el Estado Islámico.

Khaled Hosseini es un gran novelista: a través de un lenguaje sencillo pero a la vez poético y elaborado habla de las verdades más dolorosas que sufren las mujeres afganas. No obstante, siempre aporta un rayo de esperanza gracias a unos personajes que representan la bondad y la lucha por una vida mejor.

… dos versos de un poema sobre Kabul…

"Eran incontables las lunas que brillaban sobre sus azoteas,
o los mil soles espléndidos que se ocultaban tras sus muros"
Saib-e-Tabrizi

Cada dia s’aprèn una cosa nova

2008-07-09T14:16:00.000-07:00

Cada dia s’aprèn una cosa nova. I, és clar, avui no podia ser d’una altra forma...

Segons informa el diari El Mundo, les llengües cooficials són una clara amenaça per la permanència del castellà. Es veu que l’anomenada “llengua comuna” ha de lliurar dia a dia una dura batalla a vida o mort amb el català, el basc o el gallec.

Per sort, però, aquest diari promociona un manifest iniciat per 18 intel·lectuals, pel qual es defensa l’ús i la supervivència del castellà.

Però la meva pregunta és: Quina mena d’intel·lectuals són aquests, que ignoren la història d’Espanya, que no saben que les polítiques de discriminació positiva en favor de les llengües cooficials no perjudiquen de manera alguna el castellà?

Potser ells, els anomenats “intel·lectuals”, podrien aprendre una cosa nova cada dia si estiguessin més i millor informats, perquè llegint només el diari El Mundo o veient TeleMadrid o Telecinco no van enlloc.

El meu leitmotiv

2008-07-08T14:50:00.000-07:00

Perquè hem de fer que valgui la pena...

“Ein Tag an dem Du nicht lächelst, ist ein verlorener Tag”
“Un dia al què no somriguis és un dia perdut”
Charlie Chaplin

LUISMI: AHORA …OUGH!

2008-07-05T00:51:00.000-07:00

"Cuando las mujeres hacen la maleta, siempre dicen colocado, cabe. Colocado, cabe. (Eso es lo que yo siempre les digo a ellas -pero en otro contexto-)" RISAS "La maleta va así" –Luismi hace ver que está dentro de la maleta y pone cara de estar a punto de explotar-. "Y luego en el aeropuerto, el Guardia Civil te dice: Abra la maleta. Y tú le dices: No, ¡ábrela tú!". Y es que cuando se enteran de que el equipaje lo ha hecho una mujer, se activan todos sistemas de alarma habidos y por haber.

Este pequeño fragmento forma parte del monólogo Luismi: Ahora …ough! en el que el cómico resuelve algunos de los misterios mejor guardados de la saga La Guerra de las Galaxias, como por ejemplo, cómo se explica que Han Solo comprenda todo lo que Chewbacca le dice. A lo largo de la representación, que se puede ver en el Teatreneu y que dura algo más de una hora, Luismi interpreta todo tipo de gestos y sonidos, acompañados de imágenes proyectadas en una pantalla ubicada al fondo del escenario.

Pero lo mejor de la actuación es el final: cuando crees que ya no puedes reírte más, cuando crees que la mandíbula acabará por desencajarse del todo, Luismi hace una extraordinaria improvisación cómica. Un voluntario del público sube al escenario. Los espectadores escogen dos acontecimientos históricos que Luismi interpretará junto con el voluntario, que se encargará de poner los efectos sonoros. Además, el público elige un refrán con el que el cómico deberá poner el punto final de la obra.

Luismi es, sin lugar a dudas, uno de los mejores cómicos de la improvisación. Por eso no es de extrañar que en 2007 fuese votado mejor cómico Paramount Comedy.

La pureza está en la mezcla

2008-07-04T09:55:00.001-07:00

El mes pasado el Parlamento europeo aprobó la denominada “directiva de retorno de los sin papeles”, según la cual los inmigrantes ilegales podrán pasar 18 meses retenidos hasta que se tramite su expulsión. Las voces de alarma (como es obvio) no se han hecho esperar.

Desde mi punto de vista, la Unión Europea ha hecho un paso hacia atrás, puesto que esta medida no recoge algunos de los derechos fundamentales. ¿Cómo se entiende que se incluya la posibilidad de enviar a los menores no acompañados a países donde no tengan un tutor o familia? ¿Es esta la Europa que queremos construir?

Por suerte, no todos los países del mundo aplican políticas similares. Si pasamos nuestras fronteras y cruzamos el charco, vemos que existe otra realidad: en Toronto tienen claro eso de que “en la pureza está la mezcla”, ya que la mitad de los habitantes de la ciudad no han nacido allí. El alcalde David Miller se muestra optimista: algún día “el mundo será como Toronto”.

Esperemos que sí.

Proposta cultural: La “Nit Blanca” a Barcelona

2008-07-03T13:00:00.000-07:00

Dissabte 5 de juliol, Barcelona acull una iniciativa cultural estesa a moltes ciutats europees. Durant tota una nit, es podran visitar museus i centres culturals de manera totalment gratuïta.

Seguint els passos de “La Nit dels Museus”, el protagonisme cultural se centrarà a la muntanya de Montjuïc. Espais com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el CaixaFòrum, el Poble Espanyol, la Fundació Miró i el Museu Etnològic obriran les seves portes.

La proposta cultural, que pretén commemorar l’any del diàleg intercultural estipulat per l’ONU, s’emmarca dins el Festival Grec d’estiu.

Star, de Bryan Adams

2008-06-30T13:19:00.001-07:00

Hi ha molt pocs artistes que saben emocionar de veritat i Bryan Adams n'és un d'ells. Feia temps que no sentia el disc Antholgy (1980-2005) i aquest cap de setmana l'he retrobat.
Per a aquells que no el conegueu, m'agradaria que descobríssiu la cançó Star. Per a aquells que ja la conegueu... m'agradaria que la redescobríssiu com he fet jo:

Tu Leyenda Personal

2008-06-29T10:43:00.000-07:00

Como es arriba es abajo.
Como es adentro es afuera.
La Tabla de la Esmeralda, circa 3000 a.C.

Cuando el rey Salem se dirigió a Santiago, le dijo: «El Alma del Mundo se alimenta con la felicidad de las personas. O con la infelicidad, la envidia, los celos». El joven pastor, avergonzado y admirado, preguntó al monarca por qué conversaba con él. «Existen varias razones», respondió el anciano, «Pero la más importante es que tú has sido capaz de cumplir tu Leyenda Personal».

El Alquimista, del escritor Paulo Coelho, habla sobre los sueños. Los jóvenes no tienen miedo de soñar y desear todo aquello que les gustaría hacer en sus vidas. No obstante, esa ilusión se desvanece a medida que pasa el tiempo: unas fuerzas misteriosas les convencen de que nunca podrán alcanzar su meta. Pero estas fuerzas, en realidad, tan solo pretenden forjar nuestro espíritu y voluntad, puesto que «seas quien seas o hagas lo que hagas, cuando deseas con firmeza alguna cosa, es porque este deseo nació en el alma del Universo».

Siguiendo esta misma línea, Rhonda Byrme en su libro El Secreto habla de la “Ley de la Atracción”, según la cual atraemos a nuestra vida aquello en lo que creemos. Por esta razón, se podría afirmar que vivimos la vida según cómo nos la planteemos y, en consecuencia, el camino que sigamos depende sólo de nosotros mismos.

Sea como sea, creamos o no en los designios misteriosos que mueven el Universo, es importante que nunca perdamos la ilusión ni aparquemos nuestra Leyenda Personal. Sólo si creemos en nuestros sueños lograremos que se conviertan en una realidad: «es justamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace que la vida sea interesante».

De mayor, quiero ser Risto Mejide

2008-06-25T01:44:00.000-07:00

Hay cosas que cuestan de entender, como por ejemplo, ¿Qué lleva a las masas a admirar con tanta efervescencia a un personaje rudo, borde, serio, antipático, prepotente y frívolo? Y es que la pasión que levanta Risto Mejide es inigualable. Hasta tal punto que el programa en el que colabora debería llamarse Operación Risto, en vez de Operación Triunfo.

El reality show empezó como un pretencioso programa que quería convertir promesas musicales en estrellas. Ya son muchas las ediciones que se han hecho y el público busca algo más: los triunfitos ya no venden, y han tenido que recurrir a la artillería pesada, o lo que es lo mismo, al señor Mejide.

De una u otra forma, todo el mundo admira al publicista porque dice lo que muchos piensan pero nadie se atreve a decir. Hasta las más maduritas pierden los papeles delante de este personaje. A la mínima, bajan de las gradas del plató y corriendo a la desesperada, como si de ello dependiera su vida, corean su nombre hasta conseguir el tan anhelado saludo. Lo único que les falta es que de fondo se oiga (a modo de banda sonora, claro está) la canción I need a hero de Bonnie Tyler.

Pero, ¿hasta qué punto es cierta esa frialdad que tanto caracteriza a Risto? En el fondo es una persona como cualquier otra, a la que te puedes dirigir e incluso mantener una pequeña conversación. Es atento con sus fans, a los que va a saludar durante las pausas publicitarias del programa (que no son pocas). Incluso si te fijas bien, te das cuenta de que sabe sonreír.

Sea como sea, Risto ha marcado un antes y un después en OT.

Los niños de hoy en día que quieren llegar al estrellato, ya no dicen eso de "Mamá, yo de mayor quiero ser astronauta", puesto que han visto que se alcanza de otra forma. "Mamá, yo de mayor quiero ser Risto Mejide".

Què se n’ha fet del Capità Enciam?

2008-06-21T00:42:00.000-07:00

El temps passa volant i ja poc ens enrecordem de figures tan mítiques i sàvies com el nostre estimadíssim Capità Enciam. Com en tenia, ell, de raó... Vam créixer amb els seus consells: heu de reciclar i fer la vostra petita aportació perquè de mica en mica s’omple la pica. Però sembla que totes aquestes aportacions s’han reduït en bones intencions que pocs posen en pràctica.

Què se n’ha fet del Capità Enciam i de les seves campanyes de conscienciació? El medi ambient és un dels temes que més importància hauria de tenir en la política del nostre entorn, però pel que es veu tot queda en paper mullat. Un bon exemple: el Protocol de Kioto. Quines aplicacions ha tingut, aquest tractat? Ara tots posen el crit en el cel, es posen en el pitjor dels casos i poc els falta per engegar a córrer cames-ajudeu-me.

Els científics, però, fan el que poden i ens mostren petites propostes per reduir, en la mesura del possible, l’escalfament global del nostre petit planeta blau. L’espai televisiu 30 minuts, ja fa un any, va fer un programa per presentar algunes propostes de científics intrèpids. Entre les quals, destaca l’enginyós invent d’una lupa gegant que pretenen situar a l’espai entre l’astre Sol i el nostre planeta amb la intenció de desviar un percentatge mínim dels rajos i les radicacions. Però la meva pregunta és: cap a on aniran? Tindrà això alguna conseqüència (potser nociva) per a algun altre ecosistema?

Millor deixem les maquinacions per als científics, els tractats per als polítics i nosaltres, ciutadans de primera, ens posem mans a la feina i evitem contaminar al màxim: perquè els petits canvis són poderosos.

Les solituds d’Auschwitz

2008-06-18T13:09:00.000-07:00

Què és la vida, sinó un creuament de camins? Els nostres passos dibuixen el destí que hem de seguir: el viatge que emprenem és fruit de la màgia de l’atzar, que ens pot conduir cap a persones meravelloses i extraordinàries que es convertiran en els nostres companys de trajecte mentre explorem el món que ens envolta. Aquest és el punt de partida de la novel·la El noi del pijama de ratlles, llibre que explica l’Holocaust a partir de l’amistat de dos nens que es coneixen a Auschwitz: Schmuel és jueu i Bruno, fill del comandant que dirigeix el camp de concentració.

John Boyne (Dublín, 1971) és llicenciat en Literatura Anglesa i ha rebut una gran influència d’autors tan consagrats com Charles Dickens, Anne Tyler o John Irving. Al llarg de la seva trajectòria, ha publicat altres obres tan importants com: The thief of time; The Congress of Rough Riders; Crippen; Next of Kin. L’èxit, però, ha arribat de la mà d’El noi del pijama de ratlles, la seva última novel·la que ha estat traduïda a una trentena d’idiomes i que, dintre de poc, es podrà veure a la gran pantalla gràcies a la producció de Miramax.

Tot i que no acostuma a escriure per a una persona en particular, en aquest cas fa una excepció i dedica l’obra al seu nebot, que té onze anys en el moment en què escriu el llibre. L’objectiu de Boyne és composar una novel·la per als lectors més joves i, per això, agafa dos nens com a protagonistes principals.

La història comença quan la família ha de fer les maletes, marxar de Berlín, i anar cap a Auchvitz (com l’anomena el nen), una ciutat molt llunyana on està destinat el seu pare. Bruno és massa petit per comprendre què implica treballar per a l’exèrcit durant aquesta època. Només sap que el seu pare ha de ser un home molt especial perquè el seu cap, “el Fúries”, té grans projectes per a ell. Bruno sempre ha vist el seu pare com un home respectable, amb poder, i sempre ha sentit una gran admiració per ell.

Boyne aconsegueix que el lector es posi en el lloc de Bruno i connecti de seguida amb ell. Fins i tot, en les situacions més tenses i difícils de la història, el lector pot entendre les seves reaccions i continua estimant Bruno amb la mateixa tendresa que al principi de la narració. Aquesta ingenuïtat, però, es dilueix a mesura que es fa amic de Schmuel, ja que comença a veure que les coses no van bé i que existeixen grans diferències entre la seva família i els soldats, i les persones que es troben a l’altra banda del reixat. A partir d’aquest moment, l’infant qüestiona l’heroïcitat i perfecció del seu pare.

Bruno aviat coneix Schmuel, un nen jueu que viu a l’altra banda del reixat. Té una cara molt estranya, completament pàl·lida, que contrasta amb el color caramel dels seus ulls. La seva mirada trista transmet un sentiment de desesper que Bruno no acaba d’entendre. Schmuel, com la resta de la gent que es troba a l’altra banda del reixat, vesteix sempre un pijama de ratlles. Tot i que aparentment els dos nens són força diferents, un és el complement de l’altre: la solitud d’Auschwitz els uneix i els converteix en amics per sempre.

Si Bruno és el símbol de la bondat i la innocència, la seva germana Gretel és la representació de l’autoritat extrema, tot i que al final de la novel·la es confirma la seva vulnerabilitat. Creu cegament en les lliçons del professor i dels militars que treballen per al seu pare. La propaganda del règim té una gran influència sobre la nena, de manera que aviat es desfà de les nines i només s’interessa pels mapes, que es converteixen en la seva obsessió.

El nen del pijama de ratlles és una obra extraordinària que enganxa el lector des del primer moment que el llibre cau a les seves mans. A través d’un estil transparent i amè, la lectura flueix sense cap mena d’entrebanc. John Boyne crea un llibre adequat a les exigències del guió, gràcies a un vocabulari planer propi del personatge principal: un nen de nou anys. Els recursos lingüístics són un dels punts clau del llibre. Al llarg de la novel·la, l’autor vol ser fidel en tot moment al protagonista i, per això, a l’hora d’escriure determinats mots amb una gran càrrega significativa (com Auschwitz o Führer) opta sempre per mantenir la forma com el nen les pronuncia, és a dir, Auchviz i Fúries. En cap moment, doncs, apareix la transcripció correcta, perquè Boyne vol transmetre el món “distorsionat” tal com el veu Bruno. D’aquesta manera, es presenta una realitat més suau que encaixa a la perfecció amb la manera com Bruno entén la realitat, és a dir, sense maldat.

L’autor contraposa la vida de Bruno i Schmuel, dos nens que van néixer el mateix dia, el nou d’abril de 1934. Els passos de tots dos dibuixen camins diferents i la màgia de l’atzar els fa emprendre viatges oposats. Però la vida és un creuament de camins i, en aquesta història, el punt de trobada és el reixat, que és un mirall que no només està entre els dos nens, sinó que alhora es troba entre els protagonistes i el lector. Quan la família de Bruno decideix marxar de Berlín, no és conscient que emprenen un viatge d’anada sense bitllet de tornada. El mateix tren que porta milers de jueus cap a camps d’extermini condueix la família del comandant nazi a les solituds d’Auschwitz.

Cuenta una historia...

2008-06-16T09:20:00.000-07:00

No suelo dedicar ningún post, pero esta vez haré una excepción. Éste va para una de las mejores personas que conozco y más admiro. Gracias por el regalo de hoy!

Cuenta una historia que dos amigos iban caminando por el desierto. En algún punto del viaje comenzaron a discutir, y un amigo le dio una bofetada al otro.
Lastimado, pero sin decir nada, escribió en la arena:
"MI MEJOR AMIGO ME DIO HOY UNA BOFETADA"
Siguieron caminando hasta que encontraron un oasis, donde decidieron bañarse. El amigo que había sido abofeteado comenzó a ahogarse, pero su amigo lo salvó. Después de recuperarse, escribió en una piedra:
"MI MEJOR AMIGO HOY SALVÓ MI VIDA"
El amigo que había abofeteado y salvado a su mejor amigo preguntó: "Cuando te lastimé escribiste en la arena y ahora lo haces en una piedra. ¿Por qué?"
El otro amigo le respondió: "Cuando alguien nos lastima debemos escribirlo en la arena donde los vientos del perdón puedan borrarlo. Pero cuando alguien hace algo bueno por nosotros, debemos grabarlo en piedra donde ningún viento pueda borrarlo."

APRENDE A ESCRIBIR TUS HERIDAS EN LA ARENA Y GRABAR EN PIEDRA TUS VENTURAS.

Dicen que toma un minuto encontrar a una persona especial, una hora para apreciarla, un día para amarla, pero una vida entera para olvidarla.

Gracias por seguir siendo mi modelo a seguir!

La por a ser dona

2008-06-12T13:08:00.000-07:00

“Somiava trobar alguna cosa en aquell lloc fosc on només hi ha una línia de llum que va cap a la pantalla blanca. Ara crec que aquesta línia de llum pot ser desplaçada cap a les ments de la gent i fer que brillin, especialment al nostre país"

Siddiq Barmak

La pel·lícula Osama és el símbol de la lluita per les llibertats individuals de milers de dones afganeses que no poden exercir els seus drets fonamentals pel fet de trobar-se en un món dominat pels homes. Siddiq Barmak, director i guionista del film, aconsegueix reproduir de manera fidel la cruel realitat que es va viure a l’Afganistan durant l’ocupació dels talibans. A través de l’extraordinària combinació de llenguatge poètic amb imatges típiques d’un documental, els espectadors es fan una idea dels horrors que es van perpetrar al país.

Siddiq Barmak va haver de fugir del país quan els talibans es van fer amb el control de Kabul. Al llarg de la seva trajectòria professional ha impulsat tota mena de reivindicacions per denunciar les injustícies que es van viure a l’Afganistan durant aquella època. Destaca sobretot la seva tasca com a director del Moviment per a l’Educació dels nens afganesos (ACEM, en les seves sigles en anglès), una escola que promou la literatura, la cultura i les arts per formar actors i directors per l’emergent cinema afganès. Des de sempre ha volgut fer llargmetratges. Directors tan consagrats com Andrei Tarkovski, Tengis Abuladze, Mohsen Majmalbaf o Abbas Kiarostami han influït en la seva manera de gravar.

El títol de la pel·lícula, Osama, és el nom d’una nena afganesa de tan sols dotze anys que es veu obligada a fer-se passar per un noi per poder treballar i, d’aquesta manera, mantenir la seva família. Els problemes comencen sobretot quan un talibà recluta la nena per a l’aprenentatge militar i perquè aprengui Alcorà amb la resta de nens. La religió és el punt de referència al món àrab i, per això, ja des de ben petits el infants han de saber les regles i principis que marquen el seu camí.

La realitat amb què el director expressa el dramatisme social i polític aconsegueix transmetre a l’espectador la cruesa amb què vivien (i encara viuen) les dones. El tret més característic i sorprenent és la magnífica actuació dels personatges, que no són professionals. La implicació dels ciutadans afganesos en la creació d’aquest projecte ha estat un punt clau en el conjunt del llarg metratge. Aquest film, guanyador del Globus d’or a la millor pel·lícula estrangera l’any 2004, mostra fidelment la situació que pateixen les dones, que no tenen dret a treballar i han d’anar sempre acompanyades d’un home, que ha de ser un familiar o el seu marit. A més, estan obligades a vestir amb burca i, en cap cas, poden ensenyar en públic qualsevol part del cos.

Aquest film pren com a punt de referència la història real d’una jove afganesa que es va tallar els cabells per semblar físicament un noi i, així, poder anar a l’escola. És, doncs, una pel·lícula extraordinària que aconsegueix, a partir d’imatges carregades de simbolisme, mostrar la manca de llibertats de les dones. A partir dels tres judicis que tenen lloc al final de la pel·lícula, Barmak transmet sense cap mena de censura la nul·la funció de la justícia. La situació actual de les dones no ha millorat gaire des de la fi del règim talibà. Encara avui dia, el món femení està tancat i barrat amb un cadenat, la clau del qual la tenen els homes.

El pastel está en juego

2008-06-10T14:05:00.001-07:00

Con la aparición de la TDT, la oferta de canales de TV aumentará de manera considerable. Aunque ya se sabe a priori que se trata de una iniciativa inviable, todo parece indicar que la propuesta sigue su curso. Las innovaciones tecnológicas han pasado por encima de la capacidad del mercado económico y las necesidades reales de la audiencia. Por su parte, el Gobierno ha decidido que la ley del más fuerte imponga sus reglas.

A partir de la “tan esperada” apagada analógica, los canales de televisión tendrán que competir entre ellos para ver cómo se reparten el pastel publicitario. El futuro es incierto: habrá demasiados canales y no todos sobrevivirán. No obstante, algunos medios de comunicación ya se han puesto manos a la obra para solventar los posibles problemillas.

Sin ir más lejos, el pasado domingo 11 de mayo, TVE emitió con gran éxito la mítica película El coche fantástico. ¿A qué se debe este triunfo tan inesperado? ¿Cómo consiguió la cadena pública recortar distancias con la serie Aída de Telecinco, que es la reina indiscutible de la noche? Durante todo el día estuvo anunciando la película en el margen superior de la pantalla. Dicho en otras palabras, infringió la normativa española que regula la publicidad en televisión, ¡cómo no!

La competencia televisiva va de mal en peor y parece ser que el fin justifica los medios. Y todo por comer un trozo más grande de pastel.

Un dia més de vida, de Ryszard Kapuściński

2008-06-09T12:47:00.000-07:00

Cada dia els mitjans de comunicació ens fan sentir partícips dels esdeveniments que ens expliquen, de manera que pretenen fer-nos testimonis de situacions que, en realitat, mai hem presenciat. A través de tercers vivim, de manera il·lusòria, fets llunyans que ens resulten aliens. En moltes ocasions ens descriuen successos que poc tenen a veure amb nosaltres. Tot i així rebem aquestes notícies com esdeveniments familiars al nostre petit món. En aquest sentit, els mitjans de comunicació configuren un pont que connecta els individus amb els fets que tenen lloc en qualsevol punt del planeta.

El reporterisme dels anys 80, amb Ryszard Kapuściński com a màxim representant, és un bon exemple de com els periodistes, propietaris de la informació, són els transmissors dels esdeveniments que succeeixen a nivell mundial. Els reporters d’aquesta època viuen en primera persona els fets i, per tant, tenen la capacitat d’explicar millor que ningú què passa en el món. Presenciar un esdeveniment, veure’l en directe, és essencial en la feina del periodista. Kapuściński, conscient d’aquesta premissa, viatja al lloc dels fets encara que això pugui representar un perill per a la seva vida. En el llibre Un dia més de vida, Kapuściński narra la seva experiència com a reporter durant la guerra d'Angola.

Des del meu punt de vista, considero que aquest reporter entén perfectament què és el periodisme, què significa ser periodista i com exercir de periodista. Ell és testimoni directe del conflicte armant en què es troba el país angolès. Hi ha una gran diferència entre explicar la realitat a través de la pròpia experiència personal (però sempre sense prendre un posicionament subjectiu) o narrar-la a partir de la vivència d’una tercera persona, sense que un mateix hagi estat present en el lloc dels fets. I és aquí on entra la gran aportació de Kapuściński en el món del reporterisme: aconsegueix descriure la situació del país en primera persona, però sense que ell esdevingui el centre de la narració, de manera que situa la notícia (el conflicte angolès) en un primer terme.

Seguint aquesta línia de plantejament, sóc totalment partidària del mètode de treball de Kapuściński. Com ell bé apunta, és molt difícil explicar una guerra. Es poden descriure les accions de tots dos bàndols, però és molt difícil (per no dir impossible) arribar a entendre les causes i conseqüències d’un conflicte bèl·lic, així com els efectes que se’n deriven. Per aquest motiu és tan important que el periodista estigui present en el lloc dels fets, siguin de la naturalesa que siguin.

Cal, doncs, que els periodistes reflexionin sobre la manera com accedeixen a la informació. Avui dia, gràcies als avenços tecnològics, la informació està a l’abast de tothom, de manera que els mitjans de comunicació ja no fan l’esforç de desplaçar-se al lloc on succeeixen els esdeveniments. Tots hauríem d’aprendre de Kapuściński i deixar-nos endur pel periodista que portem a dins. Només així podrem gaudir dels dies en què exercim com a reporters perquè llavors sí que valorarem el dia a dia i agrairem tenir “un dia més de vida”.

Hakuna matata: Vive y sé feliz

2008-06-05T01:59:00.001-07:00

Ya lo dice Pau Donés en su canción: “Vive, deja vivir. Necesito un instante, que me dejes respirar, salir sin molestarte”. Cualquier atadura, sea del tipo que sea, si es demasiado fuerte, nos ahoga. Las relaciones humanas se basan en vínculos amorosos de todo tipo: el amor a la pareja, a los amigos y, como no, a los padres. Este último es seguramente el más fuerte e intenso porque aparece justo en el momento en que nacemos. Los padres forman los pilares de nuestro pequeño mundo, ellos nos guían por los senderos de la vida y nos llevan de la mano hasta los lugares más recónditos e inimaginables para protegernos de los posibles peligros que podrían acecharnos a la vuelta de la esquina.

Pero llega un punto, anhelado o no, en el que los hijos debemos soltar esa mano cándida que nos da cobijo. Como bien sintetiza un proverbio anónimo: “Con el tiempo, aprendes la sutil diferencia que hay entre tomar la mano de alguien y encadenar su alma”. Pero, ¿qué sucede, cuando los padres se aferran a la seguridad de su papel protector y no siguen el ciclo de la vida? Unos vienen y otros se van, no hay más. Nada es eterno y nos hemos de adaptar a los cambios que configuran cada etapa de nuestro largo recorrido.

El filósofo Nietzsche decía: “Cuando tu obra abre la boca, tú debes cerrar el pico. Hay que retirar los andamios cuando la casa está construida”. Los hijos tenemos la obligación, pero también el derecho, de poner los cimientos de nuestro futuro y, para ello, cuando nos sintamos preparados para alzar el vuelo, nuestros queridos padres nos tienen que dejar abandonar el nido.

Hoy en día, hay muchos jóvenes que todavía viven en el hogar (dulce hogar) de sus padres. Unos achacan la culpa al alto precio de la vivienda. Yo creo que eso sólo es verdad hasta cierto punto. El problema de fondo radica en los padres que miman demasiado a sus retoños: sus niños (que ya no son tan niños) viven como los reyes del mambo, entonces, ¿para qué plantearse cambiar de hogar?

Mi generación ha crecido con la banda sonora del Rey León, la exitosa película de dibujos animados de Walt Disney. ¿Dónde estaban nuestros padres cuando el pequeño Simba nos recordaba el tan anhelado ciclo de la vida? Quizás deberían haber buscado otro momento para levantarse de la butaca del cine e ir a por más palomitas para su hijo. Si ya lo digo yo, eso de mimarlos tanto, no es bueno. Si no, no se habrían perdido ese Hakuna matata.

Els interessos econòmics per sobre de l’ètica professional

2008-06-02T09:27:00.000-07:00

Els interessos econòmics marquen sempre les pautes de conducta de les empreses, ja siguin públiques o privades. Això no és cap novetat ni implica cap problema, sempre que els receptors dels productes (els consumidors) en siguin conscients. No obstant això, els mitjans de comunicació, que són organitzacions empresarials, han de situar en primer lloc la funció d’informar i mai han d’amagar deliberadament cap detall que pugui ser interessant per als destinataris, encara que això vagi en detriment dels beneficis econòmics del grup mediàtic.

La teoria i la pràctica, però, no sempre segueixen el mateix camí. El dissabte 17 de novembre de 2007, la notícia que el diari Avui va publicar en motiu de la incorporació del director de Spanair a l’empresa aèria Vueling (Vueling fitxa al nou director de Spanair) conté omissions importants. El diari català, en què Grupo Planeta és accionista, no fa referència al nou fitxatge de Josep Piqué com a nou president de la companyia (en què Grupo Planeta forma part de l’estructura de capital). A més, no només omet la crisi econòmica que viu l’empresa, sinó que considera que Vueling “ha aconseguit construir una gran marca i fer-se un forat important en el mercat”. El diari EL PAÍS, en canvi, en una notícia que va publicar el 15 de novembre de 2007 (El ex director de Spanair se perfila como ejecutivo de Vueling), proporciona molts més detalls al respecte.

Seguint aquesta línia, el diari del Grupo PRISA va publicar el 15 de maig d’aquest any la següent notícia que, evidentment, no va sortir al diari Avui: Vueling aumenta sus ‘números rojos’ pese a mejorar sus ventas.

En aquest sentit, doncs, el diari Avui prioritza els interessos del teixit empresarial en què s’integra i deixa en un segon pla la funció principal que ha de realitzar com a mitjà de comunicació, és a dir, la d’informar.

Vida Yovanovich: “Quiero crear consciencia sobre la fragilidad”

2008-05-29T13:42:00.001-07:00

Vida Yovanovich (Mèxic, 1949). Les seves fotografies s'han mostrat des de 1983 en més de 90 exposicions col·lectives per tot el món. Es tracta d'una artista consagrada a nivell mundial.
Dimecres 28 de maig, vaig assistir a la roda de premsa que Vida Yovanovich va fer al Palau de la Virreina per presentar la seva nova exposicó: "27 anys, 8 mesos, 14 dies", en què l'artista mostra retrats de dones que es troben a la presó per haver acabat amb la vida de les seves parelles. Després de la intervenció davant els mitjans de comunicació, vaig tenir l’ocasió de fer-li una petita entrevista:

¿Cuál es el mensaje que quiere transmitir con la obra?

Quiero crear consciencia sobre la fragilidad, la raya divisoria entre los que están dentro y los que están fuera. La facilidad con la que uno puede caer. La realidad de que los que están dentro no son unos monstruos, son en este caso mujeres, como tú y como yo. Por la vida, el maltrato han sido guiadas a cometer algún tipo de delitos.

En una ocasión recordó las palabras de David Levy Strauss: “las imágenes por sí solas no pueden decir toda la verdad, son sólo instantes que registran la relación entre fotógrafo y sujeto”. ¿Usted cómo consigue mostrar esta pequeña realidad?

Lo consigo dándome tiempo y dándoles tiempo a ellas. Yo no entro con una cámara. Yo trabajo con una grabadora muy pequeña y con una cámara muy pequeña. Sólo tomo fotografías cuando ellas están acostumbradas a mí y yo a ellas. A través de las imágenes ves la fotografía y ahora lo que yo intento es a través de mis imágenes mostrar mi visión. Las imágenes siempre son lo que el fotógrafo ve. Uno va seleccionando el sentimiento que le mueve.

A la hora de retratar a una persona, ¿es más importante que haya complicidad entre el fotógrafo y el personaje o es preferible mantener cierta distancia?

Lo más importante es que haya complicidad. Yo no sé mantenerme al margen. Seguro que mucha gente cree que es mejor mantener la distancia para no involucrarse y para no sentir. Yo no puedo: sí siento, sí me involucro, sí me enoja, sí lloro con ellas y sí me duele.

¿Qué le llevó a escoger el tema de la cárcel?

La casualidad, porque siempre he tratado temas de mujer. El libro que he hecho se llama Cárcel de los sueños. Yo creo que estaba en mi esquema y en mi camino que algún día yo estaría en una verdadera cárcel y he estado feliz.

“27 anys, 8 mesos, 14 dies”

2008-05-29T13:20:00.000-07:00

El Palau de la Virreina inaugura avui dia 28 de maig l’exposició “27 anys, 8 mesos, 14 dies” de l’artista Vida Yovanovich. A través d’aquesta obra, la fotògrafa mexicana mostra retrats de dones que es troben a la presó per haver acabat amb la vida de les seves parelles.

Dona i temps són els temes principals de l’exposició de Vida Yovanovich. Segons la fotògrafa, el temps adquireix forma a través de la dona, ja que en ella comencen i acaben diferents cicles vitals. En aquest cas, l’artista mostra en els seus retrats com les detingudes s’enfronten a la presó.

L’obra de Yovanovich està reconeguda internacionalment. L’any 2000, per exemple, la Fundació Guggenheim va premiar la seva trajectòria professional i l’any 2001 va ser nombrada membre del Sistema Nacional de Creadors.

El títol de l’exposició, “27 anys, 8 mesos, 14 dies”, es refereix a la sentència d’una de les dones empresonades que va conèixer durant les seves visites a la presó.

Yovanovich és una clara defensora dels drets de les dones i utilitza l’art per denunciar el paper nul de la dona en la societat.

L’exposició, que ha estat organitzada per l’Institut de Cultura, es pot visitar a partir d’avui i fins el 31 d’agost al Palau de la Virreina.

El llarg recorregut de l’Estatut

2008-05-25T13:27:00.001-07:00

L’Estatut de Catalunya ha estat un dels temes clau dins del marc de la política catalana, però també de la política espanyola. Hem pogut comprovar que es tracta d’una qüestió que ha ocasionat greus enfrontaments entre les diverses ideologies del nostre país.

Tot i haver superat totes les votacions pertinents i haver obtingut un resultat positiu en el referèndum que es va realitzar al poble català el mes de juliol de 2006, ara el Tribunal Constitucional està estudiant la validesa jurídica de la nova Carta catalana. El partit conservador del PP, encapçalat per Mariano Rajoy, va presentar davant aquest alt tribunal un recurs d’inconstitucionalitat perquè considerava que la nova llei infringia la Constitució espanyola. El TC va acceptar el recurs. Aquest fet va posar de manifest la polèmica que existeix entre les posicions d’esquerres i de dretes.

Però aquí no s’acabava el conflicte, ja que la recusació del magistrat progressista Pablo Pérez Tremps va decantar la balança a favor del grup conservador. El fet que el TC acceptés la recusació va mobilitzar el Govern de José Montilla a presentar una petició de súplica perquè Pérez Tremps pogués participar en la decisió sobre la validesa de l’Estatut. Molts polítics catalans, com per exemple la consellera de Salut, Marina Gelí, es van mostrar tranquils perquè consideraven que el tribunal respectaria la decisió del poble català.

Ara, però, la balança es reequilibra. La mort del magistrat Roberto García-Calvo fa que el ple estigui integrat per cinc jutges progressistes i cinc jutges conservadors. En cas d’empat, el vot de qualitat de la presidenta inclinarà la balança.

El futur de Catalunya es troba ara per ara en mans del TC. La sentència, sigui quina sigui, marcarà un precedent en la política catalana i espanyola.

Siempre nos quedará el “la la la”

2008-05-25T00:26:00.000-07:00

Ayer España se tuvo que conformar con el puesto número 16 del Festival de Eurovisión que se celebró en Belgrado. No es un mal resultado si tenemos en cuenta el politiqueo tan típico y tópico del sistema de votación y el nivel con el que competíamos.

Nuestro querido Rodolfo Chikilicuatre no supo ganarse el afecto de los “eurofans” tradicionales, que le abuchearon y silbaron durante la actuación en el estadio Belgrado Arenas. Y es que la propuesta de TVE y El Terrat no acabó de convencer a los 43 países europeos. ¿Será que nuestro humor tan español no se entiende pasada la frontera?

Rusia fue la clara vencedora por primera vez en su historia. Los 272 puntos le catapultaron al puesto número uno: no es de extrañar, ya que supieron combinar arte, profesionalidad y buen gusto en una sola actuación.

Sin más dilaciones, y para subir esos ánimos, os dejo con el estribillo de Baila el Chiki Chiki (que mola mogollón):

¡Perrea! ¡Perrea!
¡Perrea! ¡Perrea!

Y el chiki chiki se baila así
Uno: el brikindans
Dos: el crusaíto
Tres: el maiquelyason
Cuatro: el robocop

¡¡¡PERREA, PERREA!!!

Cronica.cat

2008-05-20T09:45:00.000-07:00

“La idea és crear un mitjà de referència que es diferencia de la resta perquè tracta notícies de Catalunya, País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya Nord”. Amb aquestes paraules, Alexandre Miquel defineix els objectius de Crònica, el nou diari digital generalista dirigit als catalans.

Fa només dos mesos que Crònica està en funcionament. La inauguració oficial es va fer fa poc més de dues setmanes, el 9 de maig. Gràcies al suport multimèdia, el portal juga amb tot de recursos audiovisuals, com per exemple, vídeos.

El diari digital està integrat per quatre persones que hi treballen cada dia: el director, Marc Torres, un cap de redacció i dos redactors (un d’ells l’Alexandre). A més, compta amb la col·laboració d’opinadors reconeguts dins la societat catalana, com el periodista esportiu Albert Sas, l’enginyer i escriptor Xavier Roig i destacats membres de les principals entitats del país com Xavier Vinyals (Plataforma proSeleccions).

Crònica sorgeix de la idea de crear un diari referent a Internet, que ampliï l’oferta de mitjans seriosos dins l’àmbit català. Segons l’Alexandre, el projecte porta anys gestant-se, tot i això, no ha estat possible tirar endavant el portal informatiu fins que Initec (empresa de tecnologies de la comunicació) s’ha mostrat interessada i la Generalitat hi ha donat suport econòmic.

A partir d’ara, gràcies a Crònica, els internautes poden gaudir d’informació rigorosa en català. Tot i que tot just comencen, tenen molts projectes de futur: fer produccions pròpies, com reportatges, i apostar pel gènere de les entrevistes.

Des d’aquí us desitjo molt bona sort!

El “arte” de matar

2008-05-14T14:07:00.000-07:00

¿Des de cuándo el sufrimiento es sinónimo de espectáculo? ¿Por qué permitimos que la muerte de un ser vivo se convierta en negocio? ¿Quién puede entender el tormento como parte de una cultura y tradición?

Estoy segura de que si alguien nos formula estas preguntas sin contexto alguno, todos contestaremos que el sufrimiento no es en absoluto un espectáculo, que la muerte de cualquier ser vivo no debería ser nunca una forma de obtener beneficios y que el tormento no forma parte de nuestra cultura.

Entonces, ¿por qué permitimos que se hagan “eventos culturales” como la Feria de San Isidro, en la que se matan toros a sangre fría?

Por suerte, nuestra sociedad está llena de contradicciones: no siempre matar es sinónimo de arte. Esta mañana he leído una notica que me ha sorprendido, y mucho: Tres meses de cárcel para un hombre que mató a un gato a palos. Es decir, es ilegal acabar con la vida de un animal doméstico, pero no con la de un toro. ¿Por qué? Perdonad mi ingenuidad, pero no veo la diferencia. ¿Quizá es porque es más legítimo matar un animal cuando es delante de mucha gente, y no cuando el “espectáculo” es en petit comité? Serán los misterios del "arte" de matar...

L’Espanya franquista

2008-05-12T05:56:00.000-07:00

Em pensava que feia més de 30 anys que vivíem en un Estat democràtic en què la transició espanyola havia posat punt i final als gairebé 40 anys de dictadura franquista. Malauradament, encara hi ha certs dirigents polítics amb mentalitats atrapades en el passat més retrògrada de la nostra història.
I tot gràcies al Partit Popular que governa a l’Ajuntament de Salamanca. Els membres d’aquest partit van rebutjar dijous 8 de maig la moció del grup socialista sobre la retirada a Franco del títol d’alcalde d’honor a perpetuïtat de Salamanca. També es van mostrar en contra de la proposta de retirar de la plaça Major el medalló gravat amb l’efígie del dictador que es va col·locar l’any 1937 en el pavelló dedicat als reis.
Sincerament, no entenc aquesta postura. A més, trobo indignant que ni tan sols es dignessin a argumentar la decisió. Crec que els ciutadans ens mereixem una explicació, si és que n’hi ha, és clar!

La columna: El Príncipe de nunca jamás

2008-05-09T05:52:00.000-07:00

Muy a mi pesar, lamento informar de que Walt Disney nos ha engañado: el Príncipe azul no existe, nunca ha existido y nunca existirá. Desde siempre nos han querido convencer de que tan sólo alcanzaremos el clímax de la felicidad si encontramos nuestra media naranja. Muchas jovencitas así lo creen. Yo solía pensar así, hasta que descubrí que las naranjas se comen, no se unen.

Los poetas son los expertos por excelencia en el amor. Hablan, escriben y recitan sobre unos sentimientos que despiertan en ellos un estado de felicidad. Pero dicha sensación no es eterna sino que se transforma en desesperación cuando el amado nos abandona y quién mejor que demostrarlo que Pablo Neruda en su poema Abeja blanca zumbas ebria...: Soy el desesperado, la palabra sin ecos, el que lo perdió todo, y el que todo lo tuvo.
Arthur Schopenhauer era el del amor en filosofía (aunque no tuvo éxito en ninguna relación). Según él, la voluntad de vivir de los seres humanos se basa en enamorarse de aquellas personas que nos ayudarán a encontrar el equilibrio en nuestra descendencia. Sea como sea, lo que está claro es que el amor verdadero es una falacia. Alguien debería plantearse llevar a los tribunales a Walt Disney, ya que, como he dicho, el Príncipe azul no existe, nunca ha existido y nunca existirá.

Petita reflexió…

2008-05-03T01:48:00.000-07:00

Dijous 1 de maig, vaig tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista a la periodista Cristina Fallarás. Vam estar parlant sobre la seva feina com a columnista i també sobre el paper del periodisme avui dia. M’agradaria compartir amb vosaltres un breu fragment que a m’ha fet reflexionar:

"Yo insisto en que la gente que empieza periodismo tiene que saber que el periodismo no consiste en decir la verdad. El periodismo consiste en trabajar en una empresa que tiene unos intereses. Los intereses del Grupo PRISA no son los mismos que los del Grupo Zeta o los de Vocento. Y eso hay que tenerlo bien claro. El periodismo no es un sacerdocio, el periodismo es un oficio, yo no diría ni profesión. Es un oficio y hay que hacerlo bien. Y tienes que saber dónde trabajas. Habría que quitarle la inocencia al periodismo. No hay inocencia en el periodismo, no hay grandes mártires del periodismo. Hay gente que se dedica al periodismo con mucha honestidad, y ojalá fueran todos (que no lo son). Pero más allá del periodismo que se hacía en el siglo XIX y principios del XX de grandes reporteros, etc., ahora mismo se está haciendo un periodismo pacato y un poco conformista donde la autocensura es preocupante".

Senyor polític, oi que em podria dir el titular que JO vull?

2008-05-01T00:12:00.001-07:00

Ahir la Gemma Janó i jo vam tenir l’ocasió d’anar al Parlament per fer una entrevista a l’Albert Rivera per al programa que fem a UPF Ràdio (+ que paraules). Vam estar parlant amb el dirigent de Ciutadans tan sols mitja hora perquè ell, a les 10.30h, havia de ser a la Comissió del Parlament. Mentre ens acomiadàvem, ens va comentar que després de la reunió amb els altres partits, faria una roda de premsa sobre les 13.30h. Vam demanar si hi podíem assistir i ens van dir que sí.

Vam arribar una mica abans de l’hora pactada i vam poder escoltar el PSC en roda de premsa. El portaveu adjunt del partit socialista en el Parlament, Joan Ferran, va fer un discurs monotemàtic centrat en CiU, com ELL mateix va anunciar que faria a l’inici de la intervenció. Va començar dient que el PSC estava molt molest “amb l’abstenció de CiU” en les mesures contra la sequera. “CiU ha actuat com un grup polític pueril, immadur i egoista. Creiem que s’ha limitat a imitar ERC”. “CiU posa la seva dinàmica interior per sobre els interessos generals. Pensàvem que no tindrien aquesta actitud. Moltes de les propostes que es van debatre ahir (per dimarts 29) són les mateixes que ells ens van posar sobre la taula fa temps, però no les van dur a terme”.

Tot seguit va donar la paraula als periodistes. Una dona va preguntar si amb aquestes paraules volia dir que ERC era “un partit pueril i immadur”. Per ser sincera, em va sorprendre molt aquesta pregunta. Estava clar que el que aquella periodista pretenia era treure’n un titular. A què venia, sinó, aquella pregunta? Com he dit, el portaveu ja va anunciar a l’inici que ell se centraria només a parlar de CiU. Però és clar... no és notícia que el PSC critiqui CiU (partit a l’oposició), però sí que vagi en contra d’ERC, ja que tots dos formen govern juntament amb ICV. Ferran va mig somriure i va dir que en moltes ocasions “ERC té una actitud pueril”, però tot seguit va matisar “No ens ha agradat l’actitud d’ERC com a partit (en el tema de la sequera), però no dins el Govern. Des del punt de vista governamental el partit és una pinya ”. I va continuar: “L’actitud de CiU no ajuda a fer una política de país. Des del Govern s’ha fet una acció molt constructiva de país i CiU no està a l’alçada de les circumstàncies”. Per tant, està clar quin era el fil argumental de la intervenció. No obstant això, les notícies publicades en alguns diaris remarquen tan sols l’enfrontament (per dir-ho així) del PSC amb ERC.

M’agradaria posar un petit fragment de la notícia que publica EL PAÍS (El PSC explota por los desplantes de ERC, a la que ve “pueril” e “inmadura”) que m’ha sorprès negativament:

Los permanentes desplantes de Esquerra Republicana (ERC) al Gobierno catalán en torno a las medidas antisequía han llevado al límite la paciencia del Partit dels Socialistes (PSC). La abstención de los republicanos en el Congreso a un proyecto aprobado por el Ejecutivo de José Montilla -la prolongación a Barcelona del minitrasvase del Ebro- obligó ayer al PSC a dar un golpe sobre la mesa. "Inmaduro", "pueril" y "partido de pancarta": el portavoz adjunto del PSC en el Parlament, Joan Ferran, se refirió con estos calificativos a sus socios republicanos.

Jo vaig assitir a aquesta roda de premsa i en cap moment vaig tenir la impressió que el PSC donés cap cop sobre la taula per l’actitud d’ERC, perquè a qui volien criticar era a CiU, no pas als republicans. M'ha sorprès negativament aquesta necessitat periodística de buscar un titular. Jo em pensava que l’objectiu d’un periodista era fer de pont entre els esdeveniments ocorreguts i els ciutadans. És cert, però, que Joan Ferran va dir aquestes paraules, els periodistes no menteixen. Tot i això, no crec que reprodueixin fidelment la realitat si tenim en compte que el que ell volia era criticar l’actitud de CiU. És trist que els periodistes es deixin endur per la famosa premissa: No deixis que la realitat espatlli un bon titular.

La diversitat lingüística és un perill?

2008-04-23T04:09:00.001-07:00

La meva llengua materna és el castellà, però em considero totalment bilingüe. He estudiat la carrera de traducció i interpretació perquè m’agraden els idiomes i no crec en les barreres lingüístiques. Darrere de cada llengua hi ha una identitat cultural, una manera de veure i interpretar la realitat que ens envolta.

Cada llengua és diferent i evoluciona segons el seu context històric i polític. En el cas de Catalunya, Euskadi, Galícia, la Comunitat Valenciana i les Balears existeixen lleis pròpies per fomentar i protegir les seves llengües tradicionals. A la resta de l’estat espanyol no existeixen polítiques lingüístiques perquè no és necessari. El castellà no està amenaçat. O si més no, això és el que pensava fins ara, ja que últimament han sorgit veus alarmistes afirmant que el castellà està en perill d’extinció en les comunicats autònomes en què ha de conviure amb una altra llengua, ja sigui el català, l’euskera o el gallec.

Senyores i senyors, lamento informar que la finalitat de les polítiques lingüístiques no ha estat mai la d’imposar-se sobre cap altra llengua. Aquestes lleis tan sols pretenen promoure les llengües tradicionals que durant els 40 anys de la dictadura franquista van ser prohibides. La discriminació positiva d’una llengua no justifica actuar contra una altra. Per tant, lamento informar que el castellà no està desapareixent ni desapareixerà mai en cap comunitat autònoma.

Han sorgit diverses plataformes en defensa de les llibertats individuals a escollir la llengua que es vulgui en els centres escolars. Comparteixo i respecto la voluntat de cadascú a triar les seves opcions lingüístiques. No obstant això, trobo indignant que determinats sectors polititzin la cultura i generin desconfiança en la població. Per què hem de parlar només una llengua, quan tenim la possibilitat de comunicar-nos amb més d’una? Per què aquesta necessitat d’anar cap enrere?

Com he dit abans, jo sóc castellanoparlant, però sóc una defensora del català, així com de totes les llengües minoritàries i minoritzades. Hem de tenir en compte el nostre llegat històric i recordar que el nostre país va patir una guerra civil en què el català, l’euskera i el gallec van ser prohibits. Aquesta realitat ha marcat un precedent i és un fet que cal tenir present.

M’agradaria que tots reflexionéssim sobre el tema. No podem fer de la diversitat cultural un problema, perquè no ho és. Com més fomentem les nostres llengües, més impulsarem la nostra cultura. Crec que una bona solució seria promoure les quatre llengües oficials i, per què no, ensenyar totes quatre en els centres escolars.

Només una útlima reflexió: si els meus pares haguessin optat perquè m'eduquessin en castellà a l'escola, segurament ara no estaria escrivint aquest article en català.

Digues on publiques, i et diré com enfoques la notícia

2008-04-20T10:25:00.000-07:00

Com pot ser que una mateixa notícia tingui interpretacions diferents en funció del mitjà de comunicació en què es publiqui? El periodista i escriptor Llorenç Gomis va definir la notícia com el fet que “serveix per comunicar amb exactitud i eficàcia” un esdeveniment nou. Aquesta és la teoria. A la pràctica, però, el rigor en les dades és relatiu, ja que s’aplica de manera diferent segons l’emissor.

Un exemple d’aquesta realitat informativa el trobem avui en els diaris La Razón i El País. Des d’un punt de vista estrictament teòric, sembla paradigmàtic com dos mitjans de comunicació poden crear d’un mateix fet dues visions diferents: les declaracions del ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho.

En el primer cas, La Razón parteix de l’agència de notícies Efe. Ja des del mateix titular, es desprèn la idea que el ministre farà tot el possible perquè els immigrants adquireixin més drets: El Gobierno quiere que los inmigrantes puedan votar «lo más pronto posible». Seguint la mateixa línia discursiva, el diari planteja que Celestino Corbacho ha abogado hoy por establecer, «lo más pronto posible», los mecanismos que permitan a los inmigrantes votar en las elecciones municipales. A més, estableix que l’exalcalde de l’Hospitalet estudiarà una de les propostes de la Generalitat per reduir de diez a cinco años el período mínimo de estancia que requieren los extranjeros para obtener la nacionalidad española. Així doncs, les conclusions que es deriven són que Corbacho està a favor dels immigrants i que farà tot el possible perquè puguin exercir el dret a vot.

El País presenta el fet noticiós en forma d’entrevista i mostra una visió diferent (per no dir completament oposada): “Hay que revisar la contratación de inmigrantes en el extranjero”. Amb aquest titular, es posa de manifest la postura restrictiva del ministre cap a la integració i acollida d’immigrants. A diferència de La Razón, el diari del grup PRISA parla, no només dels drets, sinó també de les obligacions dels estrangers i, alhora, planteja la possibilitat que els immigrants més perjudicat per la desacceleració tornin als seus països d’origen.

En aquest sentit, El País mostra un enduriment del discurs governamental en matèria d’immigració que contrasta amb la política laxa del govern que es deriva del diari La Razón. Un mateix fet pot tenir visions diferents (o oposades, com és el cas) segons el context que s’aporti, així com les declaracions que se seleccionin per redactar el text periodístic.

Arribats a aquest punt, ens podríem preguntar: es pot parlar d’objectivitat dins el periodisme? Els mitjans de comunicació actuen en funció dels seus destinataris, que consumeixen un diari o un altre segons la realitat que els venen. Els lectors tan sols llegeixen aquells missatges que volen sentir i, en conseqüència, només tenen en compte les notícies afins a la seva ideologia.

Una mateixa realitat pot tenir interpretacions diferents. Per tant, es podria afirmar que el famós postulat de Benjamin Day, director del diari The Sun de Nova York, els fets són sagrats, les opinions són lliures només és cert fins a cert punt.

Hipocresía olímpica

2008-04-13T08:31:00.001-07:00

Parece ser que los países occidentales se despiertan de su letargo y descubren, por fin, que China es un país comunista donde la libertad de expresión es un derecho inexistente. De lo contrario, no se entiende el actual alboroto creado en torno al recorrido de la llama olímpica y las campañas internacionales de boicot que se promueven desde el Parlamento Europeo. ¿Acaso en el 2001 se desconocían las políticas de opresión que promueve el régimen? Fue entonces cuando se decidió otorgar los Juegos Olímpicos a Pekín. En aquel momento, muy pocas voces críticas se alzaron en contra de dicha propuesta; la mayoría de los países occidentales se mostraron pasivos con la esperanza de que el Partido Comunista acabaría modificando su política represiva. No obstante, estas intenciones de buena voluntad pretendían, en realidad, esconder los intereses económicos que hay detrás de estos juegos: si realmente hubiesen querido impedir la celebración de este evento, lo habrían hecho. Por culpa de esta reacción tardía de las potencias occidentales, se ha perdido el objetivo del espíritu de los JJOO. La falta de previsión del COI ha acabado con el sueño de los ciudadanos chinos de formar parte de un evento internacional tan importante.

Todos deberíamos reflexionar sobre el objetivo de esta celebración: combinar el deporte con la cultura de todos los países que participan. No debemos olvidar que la llama olímpica representa el símbolo del espíritu de confraternidad del conjunto de naciones. El Dalai Lama ha defendido el derecho de China a albergar los Juegos Olímpicos. Si la máxima autoridad religiosa de los tibetanos puede separar la política de los eventos deportivos, ¿por qué no el conjunto de la ciudadanía?

Cinco años de injusticia

2008-04-08T13:13:00.000-07:00

Han pasado ya cinco años desde la muerte de José Couso, el cámara de Telecinco que fue disparado por un tanque norteamericano. Han pasado cinco años de injusticias sin que las autoridades españolas hayan tomado propiamente cartas en el asunto: las órdenes de detención de los autores, dictadas en 2005, han sido interrumpidas por el Ministerio del Interior. ¿Es que acaso el gobierno de Zapatero ha tirado la toalla o simplemente se ha dejado vencer por las políticas de Bush? ¿Por qué motivos la Interpol España argumenta que les faltan datos de identificación personal, cuando en el caso Pinochet no se solicitó nada?

Pero sus familiares y amigos no se rinden y luchan por la memoria de José Couso. Gracias a su esfuerzo, los periodistas que informan desde zonas de conflicto han logrado un importante reconocimiento.

En octubre de 2004 el Gobierno le otorgó la medalla de Oro al Mérito en el Trabajo, pero eso no es suficiente. El compromiso político debería servir para hacer justicia a personas como José Couso, un periodista que murió por ejercer el derecho a la información.